Relats Conjunts (març - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El joc de pòquer [Poker Game]» (Cassius Marcellus Coolidge - 1894).

CAL LLEGIR MÉS

Ja fa un parell de mesos que, cada dimecres al vespre, un grup de quatre gossos entren al bar, s’asseuen a la taula del racó, demanen una botella de whisky, una altra de sifó i força gel per preparar-se uns highballs, encenen uns cigars i comencen a jugar al pòquer.

El primer dia, la seva presència va causar estupor entre la resta de parroquians i l’amo del bar, fins i tot, va provar de fer-los fora apel·lant a la prohibició d’entrada d’animals als establiments públics, però només els va caldre grunyir ensenyant una mica les dents perquè els deixessin quedar. El propietari va preferir no prendre mal i ara està ben satisfet d’haver actuat així perquè ha corregut la veu i cada dimecres el seu local s’omple de clients que volen presenciar personalment aquest insòlit fet que ningú es pot explicar. Tota la concurrència, cada cop més abundant, no para de preguntar-se qui o què són aquests gossos que actuen d’aquesta manera tan estranya.

Els quatre gossos, per la seva banda, semblen aliens a tota aquesta expectació que es crea al seu voltant i aparentment només els interessa la seva partida de cartes. Però això només és en aparença perquè, de fet, són ben conscients de tot l’interès que desperten i els agrada promoure’l. No només no fan res per a satisfer la curiositat de la gent que els rodeja, sinó que encara la incrementen quan, amb aire distret, dos d’ells es posen a parlar fent-se bromes com aquesta:

- No has portat el teu humà, avui?
- És clar que no. No saps que als bars no deixen entrar animals de companyia?
- És cert, quina mania tenen els governants de prohibir-ho tot. Què serà el següent, que no ens hi deixin fumar tampoc?

Just després de pronunciar aquests mots (per cert, en un català prou correcte), els gossos riuen mentre deixen anar, satisfets, el fum dels seus havans. I ho fan sense tenir cap dubte que han tornat a impressionar tota aquella colla de badocs que no poden explicar-se ni qui són, ni què són ni d’on venen. Això és el que els fa gaudir més!

Avui, però, alguna cosa ha canviat. Els gossos han notat que un dels clients del bar no els hi fa gens de cas i això no els agrada. Com pot ser que aquell home no estigui amb la boca oberta per la sorpresa com tota la resta? S’estan posant nerviosos i aquest vespre la partida no avança de cap manera. Fins i tot han provat d’explicar algun altre acudit, però res sembla impressionar a aquell personatge. El problema és que per culpa seva ara ells estan deixant de ser el focus d’atenció i tota la gent es fixa únicament en aquell home que no dona gens d’importància a un fet que tothom considera importantíssim. Això no es pot permetre i, per primera vegada, els gossos es veuen obligats a interpel·lar directament un humà:

- Què li passa, mestre? - li diuen-. No li sembla estranya la nostra presència? No es pregunta qui som o d’on venim?

- No m’ho pregunto, perquè la resposta és evident. Només cal veure com actueu i sentir com parleu per reconèixer que sou una prosopopeia o personificació, és a dir una figura retòrica que consisteix en l’atribució de qualitats humanes als animals. Si amb això no n'hi hagués prou, també està clar que se us pot considerar una metàfora o, si voleu, una al·legoria. Sigui com sigui, no passeu de ser un mer recurs literari i només cal haver llegit algun llibre per saber que com vosaltres n’hi ha una bona colla. No sou, ni de bon tros, tan especials com us penseu...