GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

divendres, 23 d’octubre de 2020

Relats Conjunts (octubre - 2020)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia on es veuen vuit homes celebrant la fi de la "llei seca" i que porta per títol "The end of Prohibition" (05/12/1933 - USA).





ELS PERILLS DE L’ABÚS DE L’ALCOHOL

Diuen que una imatge val més que mil paraules però això no és del tot cert. Una imatge congela un instant i ens els mostra amb precisió però no ens pot ensenyar les circumstàncies que envolten aquell moment concret, és incapaç d’explicar la història que hi ha al darrere. Agafem, per exemple, aquesta fotografia on veiem un grup d’homes en un bar celebrant la derogació de la «llei seca» als Estats Units de la primera meitat del segle XX. Sembla una fotografia alegre, tots ells beuen contents i gaudeixen de l’ambient festiu que els rodeja. Ningú sembla conscient dels efectes perniciosos de beure en excés. Cap d’ells sap encara que, en un termini de 48 hores, els vuit seran morts.

Els primers a morir van ser en Patrick Patterson i els seus dos fills, Jerry i Tom. Els veiem a la dreta de la fotografia, el pare assegut amb un vas metàl·lic a la mà i els seus dos fills drets bevent d’una gran gerra i d’una bota de vidre respectivament. Aquell vespre, els tres van continuar bevent fins a gairebé acabar-se les reserves de cervesa del local i després es van acomiadar per tornar a casa. Com sempre, van marxar a peu perquè vivien molt a prop però, en comptes d’agafar el camí habitual, van decidir passar per la via del tren perquè així escurçaven el trajecte. Va ser el seu primer error, el segon fou tardar massa a descobrir que aquella llum que se’ls apropava de cara no provenia del far d’una bicicleta com es pensaven sinó del focus davanter de l’exprés en ruta cap a la capital de l’estat.

El soroll de l’impacte i la fregadissa dels frens del tren van fer sortir esperitats del bar a en Michael Mitchell, amb barret a la fotografia, i a l’home de la gorra just darrere seu, en Will Wilson. Eren, respectivament, el guardaagulles i el cap de l’estació del poble. Tot i el seu estat, entre tots dos gairebé s’havien begut tres ampolles senceres de ginebra, van pensar que la seva obligació era presentar-se al seu lloc de treball com a representants locals de la companyia ferroviària. Amb aquesta lloable intenció, van pujar al seu cotxe, aparcat just davant del bar, i van sortir a tota velocitat. El problema és que, en comptes de posar la primera, havien posat marxa enrere i l’automòbil va retrocedir inesperadament fins a quedar encastat sota el porxo de l’edifici que els va caure al damunt. El resultat de l’accident fou la mort immediata dels dos homes i també la d’en Allan Allen, el veiem a l’esquerra de la fotografia bevent un didalet de whisky, que havia sortit per veure que feien i perquè necessitava prendre una mica l’aire per rebaixar els efectes d’aquell primer glop de bourbon i dels molts altres que l’havien seguit.

Aquella nit no moriria ningú més. En Neil Nelson, cambrer i propietari del bar que a la fotografia surt amb jaqueta blanca, i Thomas Thompson, que va continuar xerricant de la bota que li aguantava en Neil fins a esgotar tot el vi ranci que contenia, es mantenien dins del local perquè en Thomas havia caigut rodó a terra a causa d’un coma etílic. El cambrer, que era l’únic que no havia begut gens, va intentar fer els primers auxilis al seu client fins que va arribar l’ambulància que se’l va emportar cap a l’hospital del comtat. De totes maneres, els esforços de l’equip mèdic que el va atendre allí no van servir de gaire. En Thomas Thompson, pianista aficionat que aquell vespre va oblidar-se de la música i va preferir agafar un pet com un piano, moria un parell de dies més tard sense haver recuperat la consciència ni per un instant.

La història té, si això és possible, un final encara més tràgic. Aquells dos darrers dies de la seva vida, el senyor Thompson no els va passar sol a l'hospital. En tot moment va estar acompanyat per en Neil Nelson que, segons van explicar les infermeres, va pregar sense defallir per la recuperació del seu client i amic. «Desperta’t», deia insistentment. «Te n’has de fer càrrec», repetia sense descans. «Tu no pots morir-te com tots els altres», exclamava desesperadament. Tot fou en va i, com hem dit, no havien passat ni quaranta-vuit hores quan en Thomas va deixar de respirar. Quan la infermera del torn de nit va entrar a l’habitació, just un minut després del decés, no va poder fer res més que constatar la defunció del seu pacient i veure astorada com el senyor Nelson obria la finestra d’aquella habitació de la cinquena planta i se suïcidava llençant-se al buit. Sobre el llit de mort del seu últim client, havia deixat dos documents esborronadors. El primer d’ells era aquesta mateixa fotografia que hem estat comentant on, ara sí, ja no hi sortia ningú amb vida. El segon era la factura de les consumicions del bar d’aquella nit, unes consumicions que ningú havia pagat i que havien abocat al pobre Neil a la ruïna econòmica i a la desesperació.


18 comentaris:

Pons ha dit...

Relat patrocinat per alcohòlics anònims? La lliçó moral quina seria? Beure menys i escriure més micro-relats?

Que consti que jo fa temps que pràcticament no bec, suposo que es l’edat que fa que després de beurem qualsevol cosa que passi d’una cervesa ja tingui mal de cap.

McAbeu ha dit...

PONS: La lliçó moral del relat es podria resumir així: Beure en excés és dolent però si insisteixes a fer-ho, millor que deixis pagat el compte del bar per avançat.

artur ha dit...

Un drama en tota regla !! Sort en va tenir la Carme, en fer la fotografia des de la finestra de casa ;D ;D
Salut i "Aigua" ;)

McAbeu ha dit...

ARTUR: Bona aquesta! Tens raó, sembla més que demostrat que d'haver estat aquella nit en aquell bar, no hauria acabat gens bé- :-))

Carme Rosanas ha dit...

M'ha fet riure molt que en Thomas el pianista s'oblidés de la música però agafés un pet com un piano. Molt ben trobat!

Efectivament queda demostrat que beure és molt dolent i ser a prop dels bevedors es molt perillós. Com sempre, Mc, una molt bona i divertida (encara que dramàtica) història.

Per sort no m'hi vaig acostar! Perquè us he de dir que els meus bevedors eren doblement perillosos, per trompes i per mala gent... ben lluny els hem de tenir.

McAbeu ha dit...

CARME: La història és molt tràgica, certament, però, potser per això, no he pogut evitar deixar-hi anar algunes de les meves sortides marca de la casa. M'alegro que t'hagi fet riure això del "pet com un piano", aquesta era justament la intenció.

El relat és volgudament exagerat però així i tot, és ben cert que beure en excés és molt perillós, tant per un mateix com també pels que tenim al voltant.

I tant que els teus protagonistes són més perillosos perquè ho són, sobretot, quan no van beguts. :-)

A.C. ha dit...

Ostres, què bo!!
En tot moment anava visualitzant el que llegia (cosa que em passa sempre, però amb més facilitat quan el que llegeixo està ben escrit, amb descripcions clares i ordenades) i he tingut la sensació d'estar veient una pel·lícula de cinema negre americà on els fets s'anaven produint de forma fatal, un darrera l'altre.

Per curiositat, a quan ascendia la factura?

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: A mi també em passa això de visualitzar-ho com si fos una pel·lícula. Molt sovint quan llegeixo però sempre quan escric un d'aquests relats. M'imagino la història, la "veig" i l'explico (com dius, intentant fer-ho clarament i ordenada). Em fa feliç veure que, en el teu cas almenys, me'n surto. :-)
No va transcendir el total de la factura però pel pobre Neil va ser massa alta, sens dubte...

XeXu ha dit...

No m'he imaginat el gir final, marca de la casa dels teus relats, fins que no has parlat de 'dos documents', molt bo! I molt ben narrada tota la història d'aquesta colla de borratxos, un gran relat!

McAbeu ha dit...

XEXU: Encara que vagi al final, aquesta "sorpresa" és la primera idea que em ve al cap i a partir d'ella és des d'on construeixo una història que m'hi porti però intentant que no es vegi venir i que aquesta idea quedi amagada el màxim possible. Quan ho aconsegueixo, tal com tu em dius, és una gran satisfacció. Així que gràcies, m'alegro que t'hagi agradat.

A.C. ha dit...

Siiiiiiiiiiii "M'imagino la història, la "veig" i l'explico"... ostres, no és per res però suposo que no dic cap cosa desconeguda si manifesto que et considero una persona molt intel·ligent, i pensar que compartim CLARAMENT aquesta característica m'ha fet molta gràcia!! :-DD

Nota: Al meu nebot gran, que ja té 25 anys el tio i és mestre (com es diu avui en dia això? Té la carrera de magisteri). Fa uns anys, ja a la carrera (posem que faci quatre o cinc anys) llegia un llibre en el que hi havia la lletra d'una cançó... i es va aturar en la lectura per posar música a la cançó!! i va estar un parell de dies pensant en la música... i, fins que no va poder CANTAR la cançó (per formar bé l'escena en el seu cap) no va seguir llegint :-DDD

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: A mi també em fa gràcia compartir-ho amb tu, i segur que no som els únics. :-)
Per cert, això del teu nebot ja és de nota. Jo no arribo a aquests extrems d'aturar la lectura durant dos dies per aprendre'm una cançó, però sí que és cert que si al llibre surt una dada (una cançó, un lloc geogràfic, etc.) que considero que cal conèixer per entendre el context d'allò que estic llegint, la busco quan tinc un moment.

Peix ha dit...

Quin odi tens a l'alcohol i als seus efectes, si es pot saber?
Molt bon relat!

McAbeu ha dit...

PEIX: Gràcies. No t'ho creguis, no tinc res en contra l'alcohol... sempre que el sapiguem consumir amb seny. El que pot provocar efectes perillosos és el seu abús perquè, com diu el refrany, "totes les masses piquen".

xavier pujol ha dit...

Els de Netflix encara no t'han telefonat per fer una sèrie del teu relat?

McAbeu ha dit...

XAVIER: Que va!... i consti que no m'he mogut del costat del telèfon, eh! :-DD

A.C. ha dit...

Hehe el meu nebot va COMPOSAR la música i tot, perquè al llibre venia només la lletra, clar... i ell, si no la podia cantar, no podia seguir endavant 😂😂😂😂
Sí, sí, és molt fort. Ho vaig preguntar a ma germana i m'ho va confirmar. El llibre era Juegos del Hambre (que ni he llegit ni crec que llegeixi mai perquè la trama em sembla una estupidesa)

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: Això de compondre la música ja ho trobo un pèl excessiu. :-DD
Tampoc he llegit "Els jocs de la fam" ni els altres llibres de la saga, però sí que n'he vist alguna de les pel·lícules. Pel que recordo no van gaire més enllà de ser un mer entreteniment juvenil (que, segons com t'ho miris, tampoc és poca cosa) però a mi no em van interessar prou per decidir-me a llegir els llibres.

Publica un comentari