Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Reading and Texting" (David Hettinger).
SALTANT DE BRANCA EN BRANCA
- M’agrada venir a llegir a aquesta clariana al mig del bosc, és un lloc preciós.
- Sí que és maco, sí. La llàstima és que aquí el WhatsApp no funciona gaire bé. Fa quasi un minut que he enviat un missatge i encara no m’ha aparegut el doble check. Tanta natura deu limitar la cobertura. Massa arbres!!
- Dius que aquest bosquet ridícul té massa arbres? Doncs no sé què hauries dit si visquéssim uns quants segles enrere. S’explica que, a l’època d’Alexandre el Magne, la península Ibèrica estava tan plena de boscos que un esquirol l’hauria pogut recórrer de punta a punta sense posar els peus a terra, només saltant d'arbre en arbre.
- Ostres, quina passada. És veritat això?
- Bé, sembla que l'afirmació no és del tot certa. Més aviat l'hauríem de prendre com una metàfora.
- O com una al·legoria.
- Dona, no sé què dir-te. Jo no hi veig l'alegria enlloc, trobo que seria de mala persona alegrar-se d'una extinció.
- Quina extinció? Segurament és cert que actualment hi ha menys arbres que temps enrere però encara tenim força boscos i d'esquirols també en queden, no?
- Parlo de la gent arborícola, les persones que vivien dalts dels arbres. És per ells que aquella afirmació de l'esquirol no podia ser certa. Pensa que esquirol que passava, esquirol que es cruspien.
- Gent que vivia dalt dels arbres? No n'havia sentit parlar mai. I perquè ho feien?
- No tenien altre remei. Ja t'he dit que tot això passava a l'època del magma. En aquells temps, l'activitat volcànica del planeta era tan gran que tot el terra era de lava.
- Sí, això sí que ho recordo. No fa gaire ho vam commemorar amb un challenge d’internet, un divertit repte viral aquell. Però, ara que hi penso, si el terra era de lava... com és que això no provocava incendis que cremaven els arbres?
- Has de tenir en compte que aleshores el temps no era com ara que, per culpa del canvi climàtic, s'ha tornat boig. Abans a l'estiu feia tanta calor que es fonien les pedres però cada hivern venia una glaciació que ho tornava a solidificar tot. I contra una capa de diversos metres de gel, no hi ha incendi que hi pugui fer res.
- D'acord. Així les persones arborícoles es van extingir per una glaciació.
- No, no. Ells van desaparèixer molt abans. Van ser desplaçats del seu hàbitat per una espècie invasora que avui en dia encara omple els arbres de les nostres ciutats, la cotorra argentina.
- I no se les podien menjar, com feien amb els esquirols?
- Menjar cotorres? Quina bestiesa. Sempre fas igual. Intento tenir una conversa fonamentada i plena de dades i tu has de sortir amb un dels teus estirabots. Au, vés a mirar si ja t’ha sortit la segona ratlleta del WhatsApp i a mi deixa’m llegir tranquil·la. Amb tu no es pot parlar seriosament de res...
- Sí que és maco, sí. La llàstima és que aquí el WhatsApp no funciona gaire bé. Fa quasi un minut que he enviat un missatge i encara no m’ha aparegut el doble check. Tanta natura deu limitar la cobertura. Massa arbres!!
- Dius que aquest bosquet ridícul té massa arbres? Doncs no sé què hauries dit si visquéssim uns quants segles enrere. S’explica que, a l’època d’Alexandre el Magne, la península Ibèrica estava tan plena de boscos que un esquirol l’hauria pogut recórrer de punta a punta sense posar els peus a terra, només saltant d'arbre en arbre.
- Ostres, quina passada. És veritat això?
- Bé, sembla que l'afirmació no és del tot certa. Més aviat l'hauríem de prendre com una metàfora.
- O com una al·legoria.
- Dona, no sé què dir-te. Jo no hi veig l'alegria enlloc, trobo que seria de mala persona alegrar-se d'una extinció.
- Quina extinció? Segurament és cert que actualment hi ha menys arbres que temps enrere però encara tenim força boscos i d'esquirols també en queden, no?
- Parlo de la gent arborícola, les persones que vivien dalts dels arbres. És per ells que aquella afirmació de l'esquirol no podia ser certa. Pensa que esquirol que passava, esquirol que es cruspien.
- Gent que vivia dalt dels arbres? No n'havia sentit parlar mai. I perquè ho feien?
- No tenien altre remei. Ja t'he dit que tot això passava a l'època del magma. En aquells temps, l'activitat volcànica del planeta era tan gran que tot el terra era de lava.
- Sí, això sí que ho recordo. No fa gaire ho vam commemorar amb un challenge d’internet, un divertit repte viral aquell. Però, ara que hi penso, si el terra era de lava... com és que això no provocava incendis que cremaven els arbres?
- Has de tenir en compte que aleshores el temps no era com ara que, per culpa del canvi climàtic, s'ha tornat boig. Abans a l'estiu feia tanta calor que es fonien les pedres però cada hivern venia una glaciació que ho tornava a solidificar tot. I contra una capa de diversos metres de gel, no hi ha incendi que hi pugui fer res.
- D'acord. Així les persones arborícoles es van extingir per una glaciació.
- No, no. Ells van desaparèixer molt abans. Van ser desplaçats del seu hàbitat per una espècie invasora que avui en dia encara omple els arbres de les nostres ciutats, la cotorra argentina.
- I no se les podien menjar, com feien amb els esquirols?
- Menjar cotorres? Quina bestiesa. Sempre fas igual. Intento tenir una conversa fonamentada i plena de dades i tu has de sortir amb un dels teus estirabots. Au, vés a mirar si ja t’ha sortit la segona ratlleta del WhatsApp i a mi deixa’m llegir tranquil·la. Amb tu no es pot parlar seriosament de res...
14 comentaris:
Hehehehe !! Quina conferència li ha engegat !! Molt divertida història ;)
ARTUR: Li dona tota una lliçó d'història... encara que sembla que se li escapen "algunes" incongruències temporals, això sí. :-DD
Gràcies, m'alegro que t'hagi agradat!!
Quin diàleg més delirant, però que divertit! No sé jo què està llegint aquesta noia... o què s'ha pres abans de llegir...
XEXU: Digues-li deliris, digues-li al·lucinacions o digues que potser no sap de què parla... però això no li impedeix dir-ho ben convençuda i, per a molta gent, sembla que amb això ja n'hi ha d'haver prou. :-))
M'alegro que el trobis divertit, aquesta era la intenció.
He, he, he... ja tens raó , ja! Sembla que dir les coses amb convenciment ja sigui suficient, diguis el que diguis. Molt ben trobada la manera d'explicar-ho. Crec que a mi tampoc no m'agradaria menjar cotorres, però suposo que depèn de la gana que tinguis. A mi també m'ha semblat molt divertit, Mc!
Per cert parlant d'arbres i de boscos, no sé si heu vist o us heu fixat mai en les fotografies de paisatge de fa uns cent anys més a menys. A començament del segle XX, molte muntanyes que ara estan completament recobertes de bosc, eren ben pelades. I parlo de llocs concrets i que puc reconèixer, alguns llocs de la Vall de Camprodon, alguns del Montseny. Hem recuperat molt de bosc. No tot està perdut.
CARME: Ja és ben bé això, de vegades sembla que importa més com dius les coses que no les coses que dius. N'hi ha més d'un que així va tirant milles i com fa la protagonista del relat, si alguna vegada et porten la contrària, ho arregles enfadant-te: et fas l'ofès, deixes de parlar i llestos. Perquè això de menjar cotorres potser sí que és una bestiesa però no arriba al nivell de les que ha deixat anar ella abans que són de l'alçada d'un campanar.
Jo m'he divertit escrivint-lo i si també us diverteix a vosaltres, no puc demanar res més. Gràcies. :-)
Tens molta raó en això que dius. Segur que en moltes zones, el bosc ha disminuït però també n'hi ha moltes altres on ha crescut. No conec concretament aquests llocs que cites però suposo que hi ha passat el mateix que a altres que tinc més a la vora. Fins a mitjans del segle passat, la terra disponible s'aprofitava al màxim per conrear-la i això incloïa terrenys "impossibles" guanyats a costa de molt d'esforç a la natura. Quan la industrialització va deixar enrere aquesta agricultura (gairebé de subsistència) aquests camps van quedar abandonats i, progressivament, els arbres van tornar a ocupar-los. He de dir que no sempre és bo això, el creixement dels boscos és positiu però quan aquest creixement es produeix sense una gestió adequada, el resultat és una bomba de rellotgeria pel que fa als incendis forestals.
Quanta cultura, història i ciència concentrada en una sola conversa!
PONS: Concentrada i, sobretot, barrejada... molt barrejada. ;-)
He de reconèixer que l'he hagut de llegir dues vegades per "captar" tota la part subliminal (Al·legoria / Alegria ; Magne / magma), etc. :-))
Quina feinada i quin embolic de conversa!! Com per agafar-li el mòbil i dir-li "au, maca, fes una migdiada i deixa'm llegir"... M'ha posat dels nerrrrvis!! (I el que deus haver rigut tu fent-lo!!)
ASSUMPTA: Tens tota la raó en dues coses, la conversa és tot un embolic i jo m'ho he passat pipa escrivint-la. :-))
En canvi, de feina no me n'ha donat gaire. Altres Relats Conjunts m'han costat més que aquest que ha sortit com un simple divertiment. Malgrat això, el que sí que reconec és que no està escrit tot d'una tirada sinó que algunes d'aquestes "parts subliminars" que dius se'm van acudir a posteriori. Per exemple, situar la coneguda història de l'esquirol concretament a l'època d'Alexandre el Magne va ser una "exigència del guió" quan vaig pensar que una bona excusa per a l'existència de la gent arborícola seria convertir en realitat el challenge d'internet "The floor is lava". Però això són trucs d'escriptor que no sé si hauria d'explicar... :-DD
En tot cas és una prova més del teu enginy!!! 😉😉😉😉😉
ASSUMPTA: Gràcies! :-)
Moltes gràcies per aquesta classe magistral d'història, avui he après més que en la resta de la meva vida.
PEIX: De totes maneres, tingues en compte que potser caldria puntualitzar alguns conceptes concrets d'aquesta classe d'història. Res, quatre detalls... :-D
Publica un comentari a l'entrada