Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La petita obrera" (Joan Planella i Rodríguez - 1885).
MASTER CLASS PER A FUTURS EMPRENEDORS
L'any 1952, Masaru Ibuka, un dels fundadors de l'empresa japonesa Totsuko, viatjà als Estats Units on va adquirir per 25.000 dòlars la llicència de fabricació dels transistors que pocs anys abans s'havien desenvolupat als laboratoris Bell de la Western Electric a Allentown (Pennsilvània - USA). Amb aquests innovadors components electrònics, els japonesos van decidir fabricar receptors de ràdio que, al no utilitzar els tubs de buit imprescindibles fins aleshores, podien ser molt més petits i convertir-se en portàtils. A partir d'aquell moment, les ràdios deixaven de ser un moble que presidia el menjador de casa per convertir-se en un petit aparell que et cabia a la butxaca i que, per tant, podies escoltar a qualsevol lloc. L'èxit fou espectacular, l'empresa (que l'any 1958 passà a anomenar-se SONY) és convertí en una multinacional tecnològica i l'industria del Japó. en el seu conjunt, va guanyar un gran prestigi a tot el món on s'anaven rebent amb admiració creixent cadascun dels avenços en el camp del que es va conèixer com «la miniaturització japonesa».
Al voltant d'un segle abans, en Bonaventura Fillat decidí acomiadar tots els treballadors que feien funcionar els telers de la seva fàbrica i substituir-los per nenes menors d'edat. Aquestes joves treballadores produïen igual que els adults (o fins i tot més, perquè el fet de tenir les mans més petites els facilitava la feina) i complien amb la mateixa jornada laboral (la normal de 14 hores, que molts dies es convertien en 16) però cobraven molt menys. A partir d'aquell moment, els beneficis de «Filatures Fillat i Fills S.A.» es van multiplicar. L'èxit, doncs, també va ser espectacular. En canvi i malgrat tot, aquesta "miniaturització" precursora no va acabar sent admirada arreu i, ben al contrari, a hores d'ara fins i tot provoca reaccions de rebuig en gran part de la nostra societat.
No us sembla injust?. El mateix concepte: "La miniaturització". Idèntica idea de base: "Com més petit, més beneficis". Però un resultat final ben diferent. La pregunta que sorgeix és clara: Per què?.
Segur que molts de vosaltres contestaríeu sense dubtar aquesta qüestió. Us sembla tenir clar que he fet una comparació tramposa i que aquests dos projectes empresarials no són, ni de bon tros, tan similars com he intentat demostrar. En això teniu tota la raó. Però també estic segur que les vostres respostes es basarien en conceptes com "explotació infantil", "drets dels treballadors", "esclavatge encobert", etc, etc, etc. En aquest cas, deixeu-me dir-vos que malaguanyat el preu de la matrícula que heu pagat per assistir a aquesta master class. Si heu d'acabar pensant com un sindicalista, n'hauríeu tingut prou demanant plaça gratuïta en un institut públic, no trobeu?.
Perdoneu la petita broma i no patiu gens. És ben normal que no hagueu encertat la resposta correcta perquè la gran diferència entre els dos casos presentats, l'errada que va cometre el Sr. Fillat i que no van cometre els japonesos, la tenim tan arrelada en el nostre subconscient col·lectiu que no la sabem veure. Es tracta, senyores i senyors, de la DISCRECIÓ.
Sí, sí. La discreció. Entenc la vostra sorpresa. Però és que no n'hi ha prou de ser el primer en tenir una bona idea, és encara més importat que la sapiguem vendre i que siguem capaços de fer-la arribar a tothom sense por.
Els japonesos van saber exportar de seguida a tot el món les bondats de la seva innovació (en només quatre anys ja conquerien el mercat nord-americà, que com he dit van ser els inventors del transistor, amb les seves petites ràdios de transistors). Van ser valents i van triomfar.
En canvi, què va fer el Sr. Fillat?. Doncs segurament, va preferir no donar gaire publicitat a la seva idea per evitar que la competència la copiés. Va ser discret, va ser un covard i així li va anar.
Hem crescut aprenent que la discreció és una virtut i no ens adonem que, en el camp de l'emprenedoria i la innovació, això ens va a la contra. Mentre nosaltres som discrets, els altres ens passen la mà per la cara. I el cas de la miniaturització que acabo d'explicar no és l'únic en que ens hem deixat superar. Què me'n dieu, per citar només un altre exemple i ara que s'acosta l'hora de dinar, del tema de les pizzes i les coques de recapte?.
Al voltant d'un segle abans, en Bonaventura Fillat decidí acomiadar tots els treballadors que feien funcionar els telers de la seva fàbrica i substituir-los per nenes menors d'edat. Aquestes joves treballadores produïen igual que els adults (o fins i tot més, perquè el fet de tenir les mans més petites els facilitava la feina) i complien amb la mateixa jornada laboral (la normal de 14 hores, que molts dies es convertien en 16) però cobraven molt menys. A partir d'aquell moment, els beneficis de «Filatures Fillat i Fills S.A.» es van multiplicar. L'èxit, doncs, també va ser espectacular. En canvi i malgrat tot, aquesta "miniaturització" precursora no va acabar sent admirada arreu i, ben al contrari, a hores d'ara fins i tot provoca reaccions de rebuig en gran part de la nostra societat.
No us sembla injust?. El mateix concepte: "La miniaturització". Idèntica idea de base: "Com més petit, més beneficis". Però un resultat final ben diferent. La pregunta que sorgeix és clara: Per què?.
Segur que molts de vosaltres contestaríeu sense dubtar aquesta qüestió. Us sembla tenir clar que he fet una comparació tramposa i que aquests dos projectes empresarials no són, ni de bon tros, tan similars com he intentat demostrar. En això teniu tota la raó. Però també estic segur que les vostres respostes es basarien en conceptes com "explotació infantil", "drets dels treballadors", "esclavatge encobert", etc, etc, etc. En aquest cas, deixeu-me dir-vos que malaguanyat el preu de la matrícula que heu pagat per assistir a aquesta master class. Si heu d'acabar pensant com un sindicalista, n'hauríeu tingut prou demanant plaça gratuïta en un institut públic, no trobeu?.
Perdoneu la petita broma i no patiu gens. És ben normal que no hagueu encertat la resposta correcta perquè la gran diferència entre els dos casos presentats, l'errada que va cometre el Sr. Fillat i que no van cometre els japonesos, la tenim tan arrelada en el nostre subconscient col·lectiu que no la sabem veure. Es tracta, senyores i senyors, de la DISCRECIÓ.
Sí, sí. La discreció. Entenc la vostra sorpresa. Però és que no n'hi ha prou de ser el primer en tenir una bona idea, és encara més importat que la sapiguem vendre i que siguem capaços de fer-la arribar a tothom sense por.
Els japonesos van saber exportar de seguida a tot el món les bondats de la seva innovació (en només quatre anys ja conquerien el mercat nord-americà, que com he dit van ser els inventors del transistor, amb les seves petites ràdios de transistors). Van ser valents i van triomfar.
En canvi, què va fer el Sr. Fillat?. Doncs segurament, va preferir no donar gaire publicitat a la seva idea per evitar que la competència la copiés. Va ser discret, va ser un covard i així li va anar.
Hem crescut aprenent que la discreció és una virtut i no ens adonem que, en el camp de l'emprenedoria i la innovació, això ens va a la contra. Mentre nosaltres som discrets, els altres ens passen la mà per la cara. I el cas de la miniaturització que acabo d'explicar no és l'únic en que ens hem deixat superar. Què me'n dieu, per citar només un altre exemple i ara que s'acosta l'hora de dinar, del tema de les pizzes i les coques de recapte?.
14 comentaris:
esplèndid! de la fàbrica dels discrets i la miniatura fent servir criatures a les còpies japoneses.... molt bon relat .....començo a entendre ho tot
Les dues històries, la de Masaru Ibuka i la de Bonaventura Fillat, s'assemblen com un ou a una castanya. No és la discreció allò que caracteritza l'actitud de Bonaventura Fillat sinó la pocavergonya.
Aquesta barreja de sensatesa i insensatesa del relat em desconcerta. Bona feina.
Està molt, molt ben escrit, MAC, t'asseguro que tenia ben bé la sensació de ser en una mena de curs, de conferència... el llenguatge utilitzat, les expressions, molt encertat! :-)
Per cert, si els catalans no fossim tan discrets, el món seria ple de "Coqueries" en lloc de "Pizzeries"? :-DD
Una bona coca de recapte, amb la seva ceba, el seu pebrot, i acompanyada d'un bon tall de botifarra (ho sento, per dir-li llonganissa no passo, que jo no en sóc de discreta) val mil vegades més que una pizza! :-DD
Estic impressionat! Aquesta master class canvia la percepció de la realitat que teníem. Estem molt preocupats pel secret professional, però ara resulta que si exportem una idea que funciona, aconseguirem que es popularitzi tant que s'establirà com a normal. Necessitem més classes d'aquest professor, el seu ensenyament ens portarà a l'èxit segur!
Jo diria més que discreció, la falta d'escrúpols, que potser multiplicarà els excedents però en detriment dels drets humans, o dels infants com en el que contes... L'ànsia de guanyar ens farà monstres... Les bones idees, que fan que la qualitat de vida millore, pense que haurien de ser compartides i, si pot ser gratuïtes!
De què són aquestes coques? podrieu possar la recepta i compartir!!!
Bon escrit!
ADA... mmmmmmmmm... mira, mira
https://www.google.es/search?q=coques+amb+recapte&espv=2&biw=1455&bih=697&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=xMUOVdOIHMWtUdPUgLgP&ved=0CAYQ_AUoAQ
Sóc de mitjans dels 50 del segle passat. Teníem uns amics a la Selva del Camp i feien unes llargues coques (ells no utilitzaven l'afegit "de recapte") de botifarra i arengada amb pebrot i ceba boníssimes.
Quan uns quants més tard a Barcelona es van popularitzar les pizzes, a casa vàrem dir: però si són com les coques de la Selva del Camp, però rodones!!
Sí són les "pizzes" tarragonines :-))
Jo sóc de Barcelona però visc a Reus, casada amb un reusenc. Les vaig conèixer aquí, a casa els meus sogres :-))
Molt interessant això que planteges McAbeu! La falta de discreció eclipsa les condicions laborals dels japonesos. També perquè la gent obtenia quelcom a canvi, com passa avui dia. Tant se val a qui explotin mentre jo pugui vestir-me ben guap@ i pugui tenir els aparells més modernets.
Però el de les Filatures tampoc devia ser gaire discret. Segur que tothom va notar que li sortien els calers per les orelles, tot i seguir fent i oferint el mateix material (ni millor ni pitjor). I això si que no, això d'enriquir-se sense oferir res al poble és molt lleig.
Gràcies a tots pels vostres comentaris.
Quan vaig anar al blog dels Relats Conjunts per avisar que ja havia publicat aquest relat, vaig escriure que aquesta vegada m'havia sortit un pèl provocador. Quan vaig veure el quadre, el primer sentiment que em va provocar va ser de rebuig. Trobo injustificable veure una nena treballant darrere d'un teler i en les condicions que ho havien de fer, però vaig intentar imaginar que algú ho justifiqués i per això vaig inventar-me aquest "professor de master class" amb uns arguments que, digui el que digui, són evidentment ben tramposos. M'ha agradat el resum que en fa CONSOL perquè justament el que buscava és aquesta "barreja de sensatesa i d'insensatesa", ja sabem que moltes vegades la millor manera de fer-nos empassar una mentida és embolcallar-la amb alguna veritat.
Ben bé desconcertant aquest relat...
Si fos un d'aquells que en XeXu ens feia endevinar l'autor, segur que no t'endevino...
A mi tampoc m'agradava gaire escriure sobre aquest quadre... Finalment, però també ho he fet... Està a la cua dels posts per sortir. En fi, que te n,has sortit molt bé, amb la provocació, amb les trampes dels tramposos i la insensatesa, tot ben estructurat en un llenguatge de conferència.
El llenguatge de Conferència "és total" :-P
Estic començant a dubtar que no sigui alguna conferència que hagi fet en alguna ocasió "de veritat" :-DDDDDD
Aquest relat desdibuixa una realitat, per tal de fer-nos creure que això és meravellós.
Ens han portat a un món globalitzat sense demanar-ho. Ara necessitem ser "indiscrets", per seguir la teva argumentació, però m'agradaria poder tornar al treball "discret", malgrat que algú l'anomeni covard... segurament viuríem amb menys comoditats però potser amb major tranquil·litat... En tot cas, ha estat molt bé tota la introducció amb què ens has regalat fins arribar al final!
Publica un comentari a l'entrada