L’ARGOT és un llenguatge eminentment popular volgudament diferent de la llengua estàndard (fins i tot arribant a fer-se incomprensible) usat per un grup de persones molt determinat (certes professions o estaments socials) que l’adopten com a senyal distintiu i, en alguns casos, amb la intenció de no ser entesos pels forans a aquests grups. El lexicògraf anglès H. W. Fowler (1858 – 1933) en va posar de manifest no només la seva naturalesa sinó també alguns dels seus orígens, amb aquesta definició: «Llenguatge producte del plaer que troba la gent jove i faceciosa a jugar amb les paraules i a donar nous noms a les coses i a les accions; uns inventen paraules noves o mutilen o donen diferent aplicació a les ja existents en el seu afany d'originalitat i altres adopten aquests vocables per estar a la moda».
Existeixen diversos procediments per crear el lèxic d’un argot. Mentre que en alguns casos es poden manllevar i adaptar mots o expressions d’idiomes estrangers o d’argots ja existents, en altres ocasions s’utilitzen paraules del llenguatge comú, però canviant-ne el significat (donant-los un sentit figurat diferent de l’habitual) o modificant-ne el significant (tant suprimint-ne alguna part com afegint-ne d’altres). En aquest últim cas és on trobaríem els ARGOTS ADDITIUS tal com ens explica Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000):
Existeixen diversos procediments per crear el lèxic d’un argot. Mentre que en alguns casos es poden manllevar i adaptar mots o expressions d’idiomes estrangers o d’argots ja existents, en altres ocasions s’utilitzen paraules del llenguatge comú, però canviant-ne el significat (donant-los un sentit figurat diferent de l’habitual) o modificant-ne el significant (tant suprimint-ne alguna part com afegint-ne d’altres). En aquest últim cas és on trobaríem els ARGOTS ADDITIUS tal com ens explica Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000):
Algunes de les parles argòtiques més populars funcionen per addició d'elements entre les síl·labes de les paraules convencionals, com ara l'estès 'llenguatge de la P' que permet transformar "Hola, bon dia" en "Hopolapa bopon dipiapa". En espanyol és més comú afegir-hi la síl·laba TI, de manera que "una mañana" esdevé "tiutina timatiñatina". En francès destaca el 'javanais', un argot que inserta l'element parasitari AV: "beau" esdevé "baveau", "gros" "gravos" i "non" "navon". Per la seva banda en slang anglès destaca un argot anomenat 'sandwich' que afegeix mots obscens com una falca entre paraules; així la frase "absolutely irresponsible" pot esdevenir tranquil·lament "absolut-bloody-tely irre-fucking-sponsable".
També el folklorista Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", dedica un capítol a aquests ‘llenguatges enigmàtics’ que considera «de veritable enginy i de graciós enrevessament»:
Els jocs que anem a descriure són ja propis dels nois que van a estudi, i no pas dels més petits, sinó dels ja espigats. Quan nosaltres jugàvem, en dèiem «jugar al misteri», i consistia a acceptar una síl·laba determinada, per exemple "fla", i agregar-la darrere de cada síl·laba d’una frase que ens proposéssim dir; per exemple, es tractava de dir l'oració: «Plou i fa sol, les bruixes es pentinen». Si agregàvem a cada síl·laba el nexe "fla", faria així: «Ploufla ifla fafla solfla, lesfla brufla xesfla esfla penfla tifla nenfla» que, dit de pressa, es fa del tot incomprensible.
De vegades eren dues les síl·labes agregades, generalment les dues iguals; per exemple, "pepe", en el qual cas la mateixa frase indicada faria així: «Ploupepe ipepe fapepe solpepe, lespepe brupepe xespepe espepe penpepe tipepe nenpepe».
Encara que sembla que és molt senzill, dit de pressa resulta un bon xic difícil de capir, i si el qui escoltava no ho entenia, la qual cosa passava gairebé sempre si l’oient no era molt destre en el joc, havia de pagar uns cartons, ja estipulats, com a penyora, per la incomprensió. Un altre joc del mateix ordre que el del «Misteri» és el que entre mainada mal anomenàvem «Ves real», això és, «Al revés», invertint l’ordre de les síl·labes, el qual consisteix senzillament a pronunciar els mots tal com són, però invertint l’ordre de les síl·labes, començant per la darrera.
[...]
El «Misteri» era considerat com un joc, i s’hi feien juguesques de bales i cartons; es proposaven converses que havien d’ésser dites amb rapidesa; havia de pagar el qui escoltava, si no ho comprenia, i el qui parlava, si no deslligava prou bé les síl·labes o aplicava els afixos malament, de la qual cosa podia adonar-se el qui escoltava o alguns dels qui, sense prendre part a la facècia, feien d’escoltes. D’una manera indirecta venia a constituir un exercici infantil de gramàtica, car el parlant havia de saber destriar bé les síl·labes, i queia en penyora si no ho feia prou bé; hi havia casos en què es discutia si una conjugació de dues vocals arribava a constituir diftong i, per tant, una sola síl·laba, o bé si no feia joc i, per tant, en resultaven dues. El «Ves real», en canvi, tenia tot un altre caràcter i, sense tenir-se com a un joc, era emprat com a un mitjà de parla secreta.
De vegades eren dues les síl·labes agregades, generalment les dues iguals; per exemple, "pepe", en el qual cas la mateixa frase indicada faria així: «Ploupepe ipepe fapepe solpepe, lespepe brupepe xespepe espepe penpepe tipepe nenpepe».
Encara que sembla que és molt senzill, dit de pressa resulta un bon xic difícil de capir, i si el qui escoltava no ho entenia, la qual cosa passava gairebé sempre si l’oient no era molt destre en el joc, havia de pagar uns cartons, ja estipulats, com a penyora, per la incomprensió. Un altre joc del mateix ordre que el del «Misteri» és el que entre mainada mal anomenàvem «Ves real», això és, «Al revés», invertint l’ordre de les síl·labes, el qual consisteix senzillament a pronunciar els mots tal com són, però invertint l’ordre de les síl·labes, començant per la darrera.
[...]
El «Misteri» era considerat com un joc, i s’hi feien juguesques de bales i cartons; es proposaven converses que havien d’ésser dites amb rapidesa; havia de pagar el qui escoltava, si no ho comprenia, i el qui parlava, si no deslligava prou bé les síl·labes o aplicava els afixos malament, de la qual cosa podia adonar-se el qui escoltava o alguns dels qui, sense prendre part a la facècia, feien d’escoltes. D’una manera indirecta venia a constituir un exercici infantil de gramàtica, car el parlant havia de saber destriar bé les síl·labes, i queia en penyora si no ho feia prou bé; hi havia casos en què es discutia si una conjugació de dues vocals arribava a constituir diftong i, per tant, una sola síl·laba, o bé si no feia joc i, per tant, en resultaven dues. El «Ves real», en canvi, tenia tot un altre caràcter i, sense tenir-se com a un joc, era emprat com a un mitjà de parla secreta.
Com s’ha vist, els ARGOTS ADDITIUS es basen en la velocitat amb que són pronunciats per mantenir la seva característica de ‘llenguatge secret’ i, en conseqüència, no tenen gaire sentit fora d’aquesta dimensió oral perquè quan passen a l’escriptura queden desactivats.
No n’abunden, per tant, gaires exemples literaris i el més destacat seria el que apareix al llibre EXERCICES DE STYLE escrit per Raymond Queneau (1903 - 1976). En aquesta obra, l’autor ens presenta un incident trivial (un jove de coll llarg i amb un barret estrafolari puja a un autobús de la línia S, escridassa un viatger que el trepitja i tot seguit se'n va a seure. Dues hores més tard, el tornen a veure parlant amb un company sobre un botó del seu abric) narrat de 99 maneres diferents i una d’aquestes la va escriure en ‘javanais’, comença així: «Unvin jovur vevers mividin suvur unvin vautobobuvus deveu lava livigneve essève, jeveu vapeverçuvus unvin jeveunovomme vavecunvin lonvong couvou evet unvin chavapoveau envantouvourévé pavar uvune fivicevelle ovau heuveu deveu ruvubanvan...»
Els traductors del llibre al català, Annie Bats i Ramon Lladó, [EXERCICIS D’ESTIL (Quaderns Crema – 1989)] van adaptar aquest text al nostre idioma utilitzant el ‘llenguatge de la P’ i aquest en va ser el resultat:
No n’abunden, per tant, gaires exemples literaris i el més destacat seria el que apareix al llibre EXERCICES DE STYLE escrit per Raymond Queneau (1903 - 1976). En aquesta obra, l’autor ens presenta un incident trivial (un jove de coll llarg i amb un barret estrafolari puja a un autobús de la línia S, escridassa un viatger que el trepitja i tot seguit se'n va a seure. Dues hores més tard, el tornen a veure parlant amb un company sobre un botó del seu abric) narrat de 99 maneres diferents i una d’aquestes la va escriure en ‘javanais’, comença així: «Unvin jovur vevers mividin suvur unvin vautobobuvus deveu lava livigneve essève, jeveu vapeverçuvus unvin jeveunovomme vavecunvin lonvong couvou evet unvin chavapoveau envantouvourévé pavar uvune fivicevelle ovau heuveu deveu ruvubanvan...»
Els traductors del llibre al català, Annie Bats i Ramon Lladó, [EXERCICIS D’ESTIL (Quaderns Crema – 1989)] van adaptar aquest text al nostre idioma utilitzant el ‘llenguatge de la P’ i aquest en va ser el resultat:
Upun dipia capap apal mipigdipia apa lapa plapatapafoporma d’upun aupautopobupus depe lapa lípinipia epessepe, vapaig opobsepervapar upun pepersoponapatgepe apamb upun copoll llaparg quepe dupuipiapa upun baparrepet epenvopoltapat peper upun gapalopó trepenapat epen copomptepes depe cipintapa. Depe sopobtepe, ipinteperpepel·lapà epel sepeu vepeïpí prepetepenepent quepe apaquepest lipi trepepipitjapavapa epels peupeus epexprepessapamepent. Apabapandoponapà ràpapipidapamepent lapa dipiscupussipiopó peper llapançapar-sepe apa sopobrepe upun sepeiepient lliupiurepe.
Apal capap depe dupuepes hoporepes, vapaig topornapar-lopo apa veupeurepe dapavapant l’epestapacipipó depe Saipaint-Lapazaparepe, coponvepersapant apanipimapadapamepent apamb upun apamipic quepe lipi depeiapia depe dipismipinuipuir l'epescopot depel seupeu apabripic fepent-sepe pupujapar epel bopotopó supupeperipiopor depel apabripic epen qüepestipiopó peper apalgupu copompepetepent.
Apal capap depe dupuepes hoporepes, vapaig topornapar-lopo apa veupeurepe dapavapant l’epestapacipipó depe Saipaint-Lapazaparepe, coponvepersapant apanipimapadapamepent apamb upun apamipic quepe lipi depeiapia depe dipismipinuipuir l'epescopot depel seupeu apabripic fepent-sepe pupujapar epel bopotopó supupeperipiopor depel apabripic epen qüepestipiopó peper apalgupu copompepetepent.
 |  |  |
10 comentaris:
Super estès el 'llenguatge de la P', no paro de fer-lo servir en el meu dia a dia, ui tant...
PONS: Jo, en canvi, he de reconèixer que no el faig servir gaire... :-DD
Deixant la ironia de banda, el que sí que és veritat és que, més enllà de si està molt estès o no, el "llenguatge de la P" és segurament el més representatiu dels argots additius en el nostre idioma. En tenim una prova en el fet que l'escollissin els traductors dels "Exercicis d'estil" per transcriure del 'javanais' al català aquest capítol que cito al post. En canvi, el traductor a l'espanyol va triar l'opció que, com també comenta Màrius Serra, és més comuna en el seu cas i van fer el joc amb la síl·laba TI: "Tiutina timatiñatina tihaticia timetidiotiditia, tien tiel tiautitotibús, tide tila tilítinetia tietise tivi tiun tijotiven ticon tiun ticuetillo timuy tilartigo tiy tiun tisomtibretiro tirotidetiatido tipor tiun ticortidon den tilutigar tide tila ticintita..."
Recordo quan hi jugàvem de petites... de vegades no era un joc, volíem que no ens entenguessin els més grans.😅
Aferradetes, Mac.
SA LLUNA: Mig joc, mig parla secreta. De petits ens agrada trobar espais que els grans no 'controlin' i utilitzant un d'aquests argots ens creàvem un món només per a nosaltres. Llàstima que quan et fas gran no sigui igual de fàcil trobar espais on no et controlin.
Abraçades!
Mai se m'ha donat bé parpalapar amb la P, i això qe el meu pare i les meves tietes n'eren epecialistes. Segurament perquè als anys 20 i 30 del segle passat aquests tipus de jocs s'estilaven més.
XAVIER: Segur que anys enrere aquesta classe de jocs estaven més en auge que en la nostra generació i, no cal dir-ho, encara molt més que en la que ens ha vingut al darrere. Aquests jocs més tradicionals han anat quedant desplaçats a mesura que hem tingut a l'abast moltes més possibilitats per poder-nos entretenir. Jo diria que en segons quins casos hi hem sortit perdent, però també és cert que és 'llei de vida' que les coses vagin d'aquesta manera.
Jo també recordo haver jugat al llenguatge de la pe, però el recordo una mica més simple i més fàcil que aquests exemples que ens has posat. Tothom es distreucom pot... i ara tenim el Paraulògic, he, he, he...
CARME: És així mateix. Cada època (de la història i també de la vida de cada persona) té les seves formes d'entreteniment, hi ha molts jocs i moltes maneres de jugar només cal trobar la més adient per a cadascú. El Paraulògic també és una de les meves ara. :-)
Jo recordo que de petits, jugàvem a parlar tot a una sola vocal, tot a, tot e i així, ja ens divertíem i ens complicàvem la vida ! :)
ARTUR: Jo també recordo haver-hi jugat de petit a això de parlar amb una sola vocal. Efectivament, era un joc força divertit o, per ser més exactes, iri in jic firçi divirtit. :-DD
Publica un comentari a l'entrada