El terme SESQUIPEDALISME fa referència a la tendència a l’ús de paraules innecessàriament llargues amb la intenció de donar ampul·lositat al discurs. Aquestes ‘paraules allargades’ acostumen a aparèixer en publicitat, als mitjans de comunicació i en el llenguatge burocràtic o polític on, sovint, sembla més important com es diuen les coses que no el que realment s’està dient. El resultat són uns textos excessivament feixucs i difícils d’entendre, però que ‘sonen’ molt bé perquè, com va dir G. K. Chesterton (1874-1936): «Tant se val què diguis mentre ho diguis amb paraules llargues i cara llarga».
Etimològicament, aquesta denominació és la unió del prefix «sesqui-» (una vegada i mitja) i «pedalis» (peu) i el seu origen s’atribueix al poeta llatí Horaci (65 aC – 8 aC) que a la seva ARS POETICA va escriure: «Proicit ampullas et sesquipedalia verba» [Llança les paraules ampul·loses i llargues (d’un peu i mig)] recomanant als autors teatrals que, en les seves tragèdies, evitessin posar en boca dels protagonistes unes paraules excessivament llargues i grandiloqüents perquè amb elles, en comptes d’arribar al cor dels espectadors, només aconseguien allunyar-se’n.
Aquests mots sesquipedàlics (també anomenats «arxisíl·labs» o «arxipolisíl·labs») es creen, generalment, afegint a una paraula preexistent un sufix sense valor real i que, per tant, no aporta res més enllà d’allargar-la. Uns exemples serien termes com: «inicialitzar», «obligatorietat», «comptabilitzar», «problemàtica» o «conflictivitat» que podrien perfectament substituir-se pels més breus: «iniciar», «obligació», «comptar», «problema» o «conflicte». Des d’un altre punt de vista, també podríem incloure l’ús d’alguns neologismes, sobretot de l’àmbit científic o tècnic, formats aglutinant diversos conceptes i que, per tant, consten de moltes lletres. Com, per exemple, «ciclopentanperhidrofenantrè», un compost de química orgànica amb 27 lletres i 10 síl·labes.
En aquest sentit, Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) proposa l’anomenat «coeficient sesqui» que ens permetria calcular el grau de sesquipedalisme d’un text concret dividint-ne el nombre total de síl·labes pel nombre de mots que conté. El mateix Màrius Serra va proposar des de la seva columna d’enigmística al diari AVUI del 13/05/1999 que els lectors elaboressin textos sesquipedàlics i el 15/07/1999 es va publicar una frase enviada per l'escriptor i metge Albert Figueras que, amb 10 paraules i 63 síl·labes, aconseguia el rècord obtenint un coeficient sesqui de 6,3: "Requereixo estenodactilografia -adjectivant antiimperialísticament, santfeliuenca- hipersensibilitzada a carboximetilcel·lulosa, circumstancialment col·leccionadora".
Etimològicament, aquesta denominació és la unió del prefix «sesqui-» (una vegada i mitja) i «pedalis» (peu) i el seu origen s’atribueix al poeta llatí Horaci (65 aC – 8 aC) que a la seva ARS POETICA va escriure: «Proicit ampullas et sesquipedalia verba» [Llança les paraules ampul·loses i llargues (d’un peu i mig)] recomanant als autors teatrals que, en les seves tragèdies, evitessin posar en boca dels protagonistes unes paraules excessivament llargues i grandiloqüents perquè amb elles, en comptes d’arribar al cor dels espectadors, només aconseguien allunyar-se’n.
Aquests mots sesquipedàlics (també anomenats «arxisíl·labs» o «arxipolisíl·labs») es creen, generalment, afegint a una paraula preexistent un sufix sense valor real i que, per tant, no aporta res més enllà d’allargar-la. Uns exemples serien termes com: «inicialitzar», «obligatorietat», «comptabilitzar», «problemàtica» o «conflictivitat» que podrien perfectament substituir-se pels més breus: «iniciar», «obligació», «comptar», «problema» o «conflicte». Des d’un altre punt de vista, també podríem incloure l’ús d’alguns neologismes, sobretot de l’àmbit científic o tècnic, formats aglutinant diversos conceptes i que, per tant, consten de moltes lletres. Com, per exemple, «ciclopentanperhidrofenantrè», un compost de química orgànica amb 27 lletres i 10 síl·labes.
En aquest sentit, Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) proposa l’anomenat «coeficient sesqui» que ens permetria calcular el grau de sesquipedalisme d’un text concret dividint-ne el nombre total de síl·labes pel nombre de mots que conté. El mateix Màrius Serra va proposar des de la seva columna d’enigmística al diari AVUI del 13/05/1999 que els lectors elaboressin textos sesquipedàlics i el 15/07/1999 es va publicar una frase enviada per l'escriptor i metge Albert Figueras que, amb 10 paraules i 63 síl·labes, aconseguia el rècord obtenint un coeficient sesqui de 6,3: "Requereixo estenodactilografia -adjectivant antiimperialísticament, santfeliuenca- hipersensibilitzada a carboximetilcel·lulosa, circumstancialment col·leccionadora".
La creació de frases amb sentit que tinguin el coeficient "sesqui" com més elevat millor seria un dels usos ludolingüístics del sesquipedalisme. Un altre seria la recerca del mot més llarg de cada llengua.
El català no és un idioma que es caracteritzi per tenir paraules massa llargues. Al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC2) el rècord se l’emporten dos mots amb 22 lletres cadascun: «anticonstitucionalment» (22/9) i «tetrabromofluoresceïna» (22/10). Fora dels diccionaris generals podem trobar usos periodístics de conceptes com ara «desinstitucionalització» (23/11) o «desinternacionalització» (23/11) i també termes científics de l’estil de «contraimmunoelectroforesi» (25/11) i «psiconeuroimmunoendocrinologia» (30 lletres / 14 síl·labes), per exemple.
La paraula més llarga del món seria la denominació química de la proteïna més gran, la titina. Un terme anglès que té ni més ni menys que 189.819 lletres i que tardaríem diverses hores a llegir (en l’hipotètic cas que ens obliguessin a fer-ho).
De totes maneres, els lexicògrafs no consideren aquestes nomenclatures químiques com a paraules sinó com a fórmules verbals i, per això, el Llibre Guinnes dels Rècords atorga el títol de paraula més llarga a un mot sànscrit de 195 caràcters (en el nostre alfabet, equivaldrien a 428 lletres) que és en realitat una descripció d’una regió de l’Índia anomenada Tamil Nadu.
En alfabet llatí, el rècord de l’indret amb el nom més llarg del món se l’emporta, amb un total de 85 lletres, el turó de Nova Zelanda: «Taumatawhakatangihangakoauauotamateaturipukakapikimaungahoronukupokaiwhenuakitanatahu» que es tradueix com: «El cim on Tamatea, l’home amb genolls grans, l’agrimensor, l'escalador de muntanyes, el caminant que ha viatjat fins aquí, va tocar la flauta per a la seva estimada».
El català no és un idioma que es caracteritzi per tenir paraules massa llargues. Al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC2) el rècord se l’emporten dos mots amb 22 lletres cadascun: «anticonstitucionalment» (22/9) i «tetrabromofluoresceïna» (22/10). Fora dels diccionaris generals podem trobar usos periodístics de conceptes com ara «desinstitucionalització» (23/11) o «desinternacionalització» (23/11) i també termes científics de l’estil de «contraimmunoelectroforesi» (25/11) i «psiconeuroimmunoendocrinologia» (30 lletres / 14 síl·labes), per exemple.
La paraula més llarga del món seria la denominació química de la proteïna més gran, la titina. Un terme anglès que té ni més ni menys que 189.819 lletres i que tardaríem diverses hores a llegir (en l’hipotètic cas que ens obliguessin a fer-ho).
De totes maneres, els lexicògrafs no consideren aquestes nomenclatures químiques com a paraules sinó com a fórmules verbals i, per això, el Llibre Guinnes dels Rècords atorga el títol de paraula més llarga a un mot sànscrit de 195 caràcters (en el nostre alfabet, equivaldrien a 428 lletres) que és en realitat una descripció d’una regió de l’Índia anomenada Tamil Nadu.
En alfabet llatí, el rècord de l’indret amb el nom més llarg del món se l’emporta, amb un total de 85 lletres, el turó de Nova Zelanda: «Taumatawhakatangihangakoauauotamateaturipukakapikimaungahoronukupokaiwhenuakitanatahu» que es tradueix com: «El cim on Tamatea, l’home amb genolls grans, l’agrimensor, l'escalador de muntanyes, el caminant que ha viatjat fins aquí, va tocar la flauta per a la seva estimada».
Si obviem els topònims, els compostos químics i altres mots tècnics poc utilitzats per centrar-nos en paraules més o menys quotidianes recollides en un diccionari, tindríem que en anglès la paraula més llarga és «Pneumonoultramicroscopicsilicovolcanoconiosis» (45 lletres), en alemany «Kraftfahrzeughaftpflichtversicherung» (36 lletres), en portuguès «anticonstitucionalissimamente» (29 lletres), en italià «precipitevolissimevolmente» (26 lletres), en francès «anticonstitutionnellement» (25 lletres) i en espanyol «electroencefalografista» (23 lletres).
Cal dir que hi ha idiomes amb més facilitat que d’altres per a crear paraules molt llargues, un exemple seria l’islandès una llengua flexiva que té com a paraula més llarga: «Vaðlaheiðarvegavinnuverkfærageymsluskúraútidyralyklakippuhringur», un mot de 64 lletres que, literalment, significa «Clauer per a la clau exterior d'un cobert de treballadors de la carretera en un aiguamoll anomenat Vaðlaheiði». En l’extrem contrari es troben les llengües aïllants on pràcticament no es dona flexió morfològica, un exemple seria l’idioma vietnamita el morfema més llarg del qual és «nghiêng» (inclinat) de només 7 lletres.
Esperant que aquest post no us hagi provocat «hipopotomonstrosesquipedaliofòbia» (una llarga paraula de 33 lletres molt adient per indicar la fòbia a les paraules llargues), posaré el punt final amb una paraula de poders meravellosos que només la diuen els més grans i els més famosos. Evidentment, em refereixo a la conegudíssima «supercalifragilisticexpialidocious» (34 lletres) que és el títol d’una de les cançons de MARY POPPINS, la pel·lícula de Disney del 1964. L’any següent, Salvador Escamilla (1931 – 2008) en va treure la versió catalana titulada «Supercalifragilisticexpialidosos» (32 lletres) que podeu escoltar a continuació:
Cal dir que hi ha idiomes amb més facilitat que d’altres per a crear paraules molt llargues, un exemple seria l’islandès una llengua flexiva que té com a paraula més llarga: «Vaðlaheiðarvegavinnuverkfærageymsluskúraútidyralyklakippuhringur», un mot de 64 lletres que, literalment, significa «Clauer per a la clau exterior d'un cobert de treballadors de la carretera en un aiguamoll anomenat Vaðlaheiði». En l’extrem contrari es troben les llengües aïllants on pràcticament no es dona flexió morfològica, un exemple seria l’idioma vietnamita el morfema més llarg del qual és «nghiêng» (inclinat) de només 7 lletres.
Esperant que aquest post no us hagi provocat «hipopotomonstrosesquipedaliofòbia» (una llarga paraula de 33 lletres molt adient per indicar la fòbia a les paraules llargues), posaré el punt final amb una paraula de poders meravellosos que només la diuen els més grans i els més famosos. Evidentment, em refereixo a la conegudíssima «supercalifragilisticexpialidocious» (34 lletres) que és el títol d’una de les cançons de MARY POPPINS, la pel·lícula de Disney del 1964. L’any següent, Salvador Escamilla (1931 – 2008) en va treure la versió catalana titulada «Supercalifragilisticexpialidosos» (32 lletres) que podeu escoltar a continuació:
 |
 |  |
10 comentaris:
Aquesta de la Mary Poppins m'he la vaig aprendre desprès de veure la peli de petit (com molts !) i també la de la tele "Chiripitifláuticos" ! hehehhe Res, un mal que sempre està de moda .
Entretinguda explicació, McAbeu ;) Salut !.
Jo com l'Artur, les dues més llargues que he après i que sóc capaç de dir de tirada.😅
Curiós tot plegat.
Aferradetes, Mac.
ARTUR: Jo també soc dels que vam aprendre a dir "Supercalifragilisticoespialidoso" després de veure la pel·lícula de petit. Després (força anys després) vaig descobrir la versió catalana d'en Salvador Escamilla que us he penjat al post i també em va agradar saber dir-la en el nostre idioma: "Supercalifragilisticexpialidosos". :-DD
Ara que els has citat també he recordat els "Chiripitiflauticos", però no els tenia gens presents. Es nota que quan ho emetien jo era encara una criatura.
Salut!
SA LLUNA: Tots tenim uns referents similars... i també uns quants anys al damunt ja. :-))
Abraçades!
No coneixia gens aquesta paraula: sesquipedalisme.
Aquí s'aprenen coses insòlites, he, he, he...
Jo sí que vaig conèixer des queva sortir el disc de Salvador Escamilla, us porto uns quants anys a tots i a casa meva, el meu pare era molt de comprar i afavorir el català i la cultura catalana, i evidentment la nova cançó catalana i edigsa.
I déu-n'hi-do de la quantitat de paraules immensament llargues que hi ha en diferents idiomes. Jo no arribo pas a tenir hipopotomonstrosesquipedalifòbia, però reconec que prefereixo de molt i de molt les parauels curtes. Trobo que els vietnamites són molt intel·ligents, allà deu ser molt ràpid parlar i escriure.
Moltes gràcies, Mc, per tanta informació, divertida.
CARME: Si m'agrada fer aquests posts de Glossari és, precisament, pel que hi aprenc. M'encanta que buscant informació sobre un tema, me'n surti un altre de relacionat que desconeixia totalment i afegir-lo al post. M'ho passo molt bé fent-los i em fa molt feliç que també us agradin. Moltes gràcies a tu i a tots vosaltres!
Coincideixo pel que fa a les paraules llargues que poden fer gràcia en un recull com aquest, però també penso que a l'hora de fer-les servir són preferibles les curtes. :-))
A casa també en tenim uns quants dels discos d'Edigsa, els dels monòlegs d'en Capri eren els meus favorits.
"Home amb genolls grans" sona a insult sense ser-ho realment. M'agrada com els vietnamites no es compliquen escrivint. Reconec que mai he vist Mary Poppins, però no he pogut evitar haver escoltat la cançó per altres bandes.
PONS: Quan preparava el post, vaig recordar que participant en un dels jocs literaris que anys enrere sovintejaven per la Catosfera vaig escriure un sonet dedicat a aquest escalador amb genolls inflats on desenvolupava la teoria que potser patia artritis. :-D (Si et ve de gust, el pots llegir AQUÍ)
Una llengua sense prefixos ni sufixos ni altres derivats sembla força menys complicada, efectivament. Per exemple i segons el traductor de Google, 'thị' vol dir mercat, 'siêu thị' (súper mercat) equival, evidentment, a supermercat i diuen 'đại siêu thị' (gran súper mercat) quan volen referir-se a un hipermercat. És ben curiós... i ben lògic.
"Mary Poppins" és ja un clàssic del cinema i no és estrany reconèixer les seves cançons malgrat no haver vist la pel·lícula. Jo fa molts anys que no la veig, però no em faria res recuperar-la perquè en conservo un bon record.
Ni sabia que hi havia un mot per detallar les paraules llatguíiiiiiissimes.
Creia que en castellà la paraula més llarga era la que em vaig aprendre de petit a l'escola: "Esternocleidomastoideo" que és un múscul del coll. Té una lletra menys que «electroencefalografista» Estàs ben documentat, Mc.
Per curiositat he cercat com es diu en català i encara té menys lletres; El múscul esternoclidomastoidal.
A casa dels meus avis tenien aquest disc i ara el guarda la meva mare. Jo també me'l sabia de memòria.
XAVIER: Hi ha paraules per a gairebé tot... i quan no hi són les anem a buscar dins una citació d'Horaci. ;-D
Jo també vaig aprendre a l'escola que la paraula més llarga en espanyol era "Esternocleidomastoideo" (22 lletres) i que al darrere li anava "Otorrinolaringológico" (21), però ja has vist que "Electroencefalografista" (23) les supera. Suposo que l'explicació és que en l'edició del diccionari de la RAE vigent quan nosaltres estudiàvem encara no l'havien inclòs. De fet, ho he consultat i resulta que a Espanya el primer electroencefalograma no es va fer fins a mitjans del s. XX i ja se sap que perquè una paraula nova entri al diccionari han de passar força anys, així que apostaria que el tema va per aquí.
S'han de conservar aquests discos, és clar que sí. Els singles d'Edigsa formen part de la història del nostre país.
Publica un comentari a l'entrada