Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Castell de cartes» (Zinaïda Serebriakova - 1919).
LA REGLA DE TRES (DRAMA EN TRES ACTES)
Protagonistes:
NEL, 7 anys, el fill petit; TEO i ZOE, 9 anys, els bessons; MAX, 13 anys, el fill gran; la MARE i el PARE.
ACTE PRIMER
L’escena transcorre al menjador d’un pis d’aspecte modest. Al centre, hi trobem una taula amb sis cadires. En un dels costats hi ha un sofà i un televisor, ara apagat. Al fons hi veiem dues portes; la de la dreta que dona a la cuina és oberta i amb llum a dins, la de l’esquerra que porta als dormitoris està tancada.
Els quatre germans juguen amb unes cartes damunt la taula del menjador...
MAX: No feu el castell així. Poseu les cartes com us he explicat abans.
TEO i ZOE (que sempre parlen a duo): Mamaaaaaaaaa!! En Max no ens deixa jugar com volem!!
MARE (sortint de la cuina): Ja hi tornem a ser? Que no veieu que estic fent el sopar? No et sembla, Maximilià, que ja ets una mica massa gran per estar sempre molestant als més petits. I, a més, no m’has dit que tenies deures per fer?
MAX: Sí, però no sé resoldre un últim problema de matemàtiques i necessito les cartes per sortir-me’n. Per això els deia que fessin el castell d’una altra manera...
MARE: I no seria millor que li demanessis ajuda al pare, ara que està a punt d’arribar?
MAX: Al pare? Un problema de matemàtiques? Però si ell tots els soluciona amb la regla de tres i en aquest no funciona. Et demanen que si en un castell de tres pisos hi ha quinze cartes, quantes n’hi haurà en un de cinc? I en un de cent? Per la regla de tres, si en tres pisos hi ha quinze cartes, en cinc n’hi hauria d’haver vint-i-cinc i en cent, cinc-centes; però no és veritat.
MARE: A mi no m’atabalis amb càlculs a aquesta hora. De totes maneres, aviat soparem i ja acabaràs els deures després. Vinga, endreceu tot això. Plegueu les cartes i pareu taula.
NEL: Noooo!! Jo volia que acabessin el castell!!
MARE: El meu petitó. T’agraden els castells de cartes, oi?
NEL: No, si volia que l’acabessin és per poder fer-lo caure i fer enfadar els bessons. És molt divertit quan ploren els dos alhora, en estèreo.
ACTE SEGON
L’escena és la mateixa. La família ja ha sopat i la porta de la cuina ara és tancada. El pare i la mare seuen al sofà mirant la televisió. Els tres fills més petits ja han anat a dormir i a la taula només queda en Max que, per fi, ha aconseguit fer un castell de cartes de cinc pisos.
MAX: 40! En cinc pisos hi ha quaranta cartes. Però ni idea de quantes n’hi pot haver en cent pisos...
PARE: Ja has provat de fer una regla de tres?
MAX: Que no, pare! Aquest problema no surt amb una regla de tres, com t’ho haig de dir?
PARE: A la meva època tots els problemes sortien amb una regla de tres. No sé què us ensenyen els mestres d’ara. Bé, sí que ho sé. [alçant el to] Només bestieses, us ensenyen!!
MARE: No cridis, amor, que despertaràs els nens.
Com si ho hagués sentit, en Nel obre la porta dels dormitoris i esquitllant-se per darrere del seu germà gran, li tira per terra tot el castell de cartes. La mare que ho ha vist, el renya.
MARE: Què fas, Nel? Mira que ets dolent!!
MAX: No el renyis, mare. No em molesta i jo ja havia acabat amb les cartes.
NEL: No t’enfades, tete?
MAX: No, baldufa, no m’enfado. Estic massa capficat amb aquest problema...
NEL: Un problema? Vols que t’ajudi a resoldre’l?
MAX: No podràs, ets massa petit. És de números i molt difícil. Mira, veuràs com no entens res...
Divertit, en Max fa seure el seu germà petit a la falda i li ensenya els càlculs de la seva llibreta. Els pares, que no es volen perdre per on els sortirà el menut, s’aixequen del sofà i s’acosten també a la taula. En Nel es mira els comptes mostrant un gran interès i quan acaba es torna a dirigir al seu germà.
NEL: Ja veig on t’equivoques. Ho hauries de plantejar com una sèrie numèrica, si t’hi fixes veuràs que un castell d’un pis el formen 2 cartes; per fer un segon pis, hem d’afegir 5 noves cartes; per fer-ne tres, cal sumar 8 cartes més i així successivament comprovem que les cartes que afegim en cada pis formen una successió que augmenta de tres en tres. Per tant, i aplicant les propietats de la suma d’una progressió aritmètica, en aquest cas podem calcular que un castell de N pisos tindria un total de [3·((n·(n+1))/2) – n] cartes. D’aquesta fórmula obtenim que en un castell de 100 pisos hi ha 15050 cartes. No era tan difícil, tete. Mare, em portes al llit...
La mare s’emporta el nen sense dir res. En Max i el pare es miren amb la boca oberta també sense saber què dir.
ACTE TERCER
L’escena s’ha traslladat al dormitori del matrimoni. El pare i la mare són al llit; però l’home, inquiet, no dorm. Finalment, s’incorpora i encén el llum.
PARE: M’has de dir la veritat, Maria. No cal fer una regla de tres per saber que m’has fet el salt, aquest nen no pot ser meu. Confessa-ho!! M’has posat les banyes amb el matemàtic del tercer, oi?
NEL, 7 anys, el fill petit; TEO i ZOE, 9 anys, els bessons; MAX, 13 anys, el fill gran; la MARE i el PARE.
ACTE PRIMER
L’escena transcorre al menjador d’un pis d’aspecte modest. Al centre, hi trobem una taula amb sis cadires. En un dels costats hi ha un sofà i un televisor, ara apagat. Al fons hi veiem dues portes; la de la dreta que dona a la cuina és oberta i amb llum a dins, la de l’esquerra que porta als dormitoris està tancada.
Els quatre germans juguen amb unes cartes damunt la taula del menjador...
MAX: No feu el castell així. Poseu les cartes com us he explicat abans.
TEO i ZOE (que sempre parlen a duo): Mamaaaaaaaaa!! En Max no ens deixa jugar com volem!!
MARE (sortint de la cuina): Ja hi tornem a ser? Que no veieu que estic fent el sopar? No et sembla, Maximilià, que ja ets una mica massa gran per estar sempre molestant als més petits. I, a més, no m’has dit que tenies deures per fer?
MAX: Sí, però no sé resoldre un últim problema de matemàtiques i necessito les cartes per sortir-me’n. Per això els deia que fessin el castell d’una altra manera...
MARE: I no seria millor que li demanessis ajuda al pare, ara que està a punt d’arribar?
MAX: Al pare? Un problema de matemàtiques? Però si ell tots els soluciona amb la regla de tres i en aquest no funciona. Et demanen que si en un castell de tres pisos hi ha quinze cartes, quantes n’hi haurà en un de cinc? I en un de cent? Per la regla de tres, si en tres pisos hi ha quinze cartes, en cinc n’hi hauria d’haver vint-i-cinc i en cent, cinc-centes; però no és veritat.
MARE: A mi no m’atabalis amb càlculs a aquesta hora. De totes maneres, aviat soparem i ja acabaràs els deures després. Vinga, endreceu tot això. Plegueu les cartes i pareu taula.
NEL: Noooo!! Jo volia que acabessin el castell!!
MARE: El meu petitó. T’agraden els castells de cartes, oi?
NEL: No, si volia que l’acabessin és per poder fer-lo caure i fer enfadar els bessons. És molt divertit quan ploren els dos alhora, en estèreo.
ACTE SEGON
L’escena és la mateixa. La família ja ha sopat i la porta de la cuina ara és tancada. El pare i la mare seuen al sofà mirant la televisió. Els tres fills més petits ja han anat a dormir i a la taula només queda en Max que, per fi, ha aconseguit fer un castell de cartes de cinc pisos.
MAX: 40! En cinc pisos hi ha quaranta cartes. Però ni idea de quantes n’hi pot haver en cent pisos...
PARE: Ja has provat de fer una regla de tres?
MAX: Que no, pare! Aquest problema no surt amb una regla de tres, com t’ho haig de dir?
PARE: A la meva època tots els problemes sortien amb una regla de tres. No sé què us ensenyen els mestres d’ara. Bé, sí que ho sé. [alçant el to] Només bestieses, us ensenyen!!
MARE: No cridis, amor, que despertaràs els nens.
Com si ho hagués sentit, en Nel obre la porta dels dormitoris i esquitllant-se per darrere del seu germà gran, li tira per terra tot el castell de cartes. La mare que ho ha vist, el renya.
MARE: Què fas, Nel? Mira que ets dolent!!
MAX: No el renyis, mare. No em molesta i jo ja havia acabat amb les cartes.
NEL: No t’enfades, tete?
MAX: No, baldufa, no m’enfado. Estic massa capficat amb aquest problema...
NEL: Un problema? Vols que t’ajudi a resoldre’l?
MAX: No podràs, ets massa petit. És de números i molt difícil. Mira, veuràs com no entens res...
Divertit, en Max fa seure el seu germà petit a la falda i li ensenya els càlculs de la seva llibreta. Els pares, que no es volen perdre per on els sortirà el menut, s’aixequen del sofà i s’acosten també a la taula. En Nel es mira els comptes mostrant un gran interès i quan acaba es torna a dirigir al seu germà.
NEL: Ja veig on t’equivoques. Ho hauries de plantejar com una sèrie numèrica, si t’hi fixes veuràs que un castell d’un pis el formen 2 cartes; per fer un segon pis, hem d’afegir 5 noves cartes; per fer-ne tres, cal sumar 8 cartes més i així successivament comprovem que les cartes que afegim en cada pis formen una successió que augmenta de tres en tres. Per tant, i aplicant les propietats de la suma d’una progressió aritmètica, en aquest cas podem calcular que un castell de N pisos tindria un total de [3·((n·(n+1))/2) – n] cartes. D’aquesta fórmula obtenim que en un castell de 100 pisos hi ha 15050 cartes. No era tan difícil, tete. Mare, em portes al llit...
La mare s’emporta el nen sense dir res. En Max i el pare es miren amb la boca oberta també sense saber què dir.
ACTE TERCER
L’escena s’ha traslladat al dormitori del matrimoni. El pare i la mare són al llit; però l’home, inquiet, no dorm. Finalment, s’incorpora i encén el llum.
PARE: M’has de dir la veritat, Maria. No cal fer una regla de tres per saber que m’has fet el salt, aquest nen no pot ser meu. Confessa-ho!! M’has posat les banyes amb el matemàtic del tercer, oi?
TELÓ
10 comentaris:
Jo ho he fet diferent, he vist que la base de cada pis és N-1, per tant, el total de bases és ΣN - N. I cada pis té el doble de cartes a l'alçat que a la base per tant 2*ΣN. Ho sumes i substitueixes amb la formula del sumatori N(N+1)/2 i ho arregles una mica i queda la mateixa fórmula que ha tret el Nel.
PS: Quina mena de nom és Nel? Et feien pagar per lletra o què?
PONS: Si (després d'arreglar-ho una mica) et surt la mateixa fórmula també ho podem donar per bo. ;-)
PS: Volia que els quatre germans tinguessin noms de tres lletres (que ja sabem que estan de moda els noms ben curts) i Nel va ser un dels que em va sortir en la recerca. El vaig triar perquè a mi també em va semblar un nom poc habitual.
Quin cervellet aquest Nel !! hehehe..... ara potser té un altre misteri per resoldre ! :)
Una obra ben divertida, salut !!.
Un problema resolt i un altre sense resoldre... llei de vida!.🤭
M'has fet riure amb aquest final tan bo.
Aferradetes, Mac.
ARTUR: Efectivament, en Nel ha resultat ser un nen prodigi (almenys pel que fa a les matemàtiques). De totes maneres, l'altre problema jo no li faria resoldre a ell, em sembla que treure'n l'entrellat és cosa dels seus pares... i potser del matemàtic del tercer. :-DD
Gràcies!!
SA LLUNA: És ben cert que a la vida mai queda tot resolt completament, quan encara no has acabat de solucionar un problema ja n'apareix un altre. :-)
Moltes gràcies i una altra abraçada de tornada!
Sorpresa final, aquest Nel té cops amagats i ben inesperats. Els deixa a tots amb la boca oberta. Bé amb la biocaoberta i la mosca darrere l'orella... he, he, he... m'has fet riure Mc.
Quasi, quasi, que no sé si endur-me en Nel a la meva història encara per escriure...
CARME: Sens dubte, el personatge d'en Nel sembla que amaga més d'una sorpresa i cap d'elles queda resolta del tot en aquest 'drama'. Si t'acabes decidint a fer-lo sortir en el teu relat potser en trauríem l'entrellat d'alguna o potser encara se'ns en plantejarien més. Tant en un cas com en l'altre, a mi m'agradaria molt que ho provessis. :-)
L'explicació final del Nel gairebé em mareja.
Aquests relats conjunts de jocs amb naips a tu se't donen bé Mc. No seràs tu el pare del Nel?
XAVIER: Entenc aquest efecte 'marejador' que dius que t'ha provocat l'explicació matemàtica que fa en Nel perquè d'alguna manera és just el que jo buscava. No m'interessava fer una demostració detallada i clara dels càlculs que porten a la fórmula sinó deixar-la anar gairebé de sobte i així provocar en el lector el mateix efecte de sorpresa sobre les capacitats del nen que tenen els personatges. Carai, ja parlo com un autor teatral reputat. :-DD
Pel que fa a les teves sospites sobre la paternitat d'en Nel, he de dir que tinc coartada: Jo visc en un segon pis i, per tant, no puc ser el matemàtic del tercer. ;-)
Publica un comentari a l'entrada