Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Noia a la finestra" (Salvador Dalí - 1925).
CONFINAMENT ESPECIAL
- Puc sortir al carrer?
- Ja saps que no és possible. I tampoc hauries de passar més temps a la finestra que per mantenir els nivells de vitamina D n'hi ha prou amb uns minuts de sol cada dia.
- Si us plau!! Però si, des que estic tancada en aquesta habitació, no tinc cap altra distracció. I no és que hi passi res d'interessant allà fora. No es veu ni una ànima pels voltants, sembla que estiguem al mig del desert.
- L'estat d'alarma que el govern ha decretat per aquesta maleïda epidèmia limita molt els moviments i disminueix gairebé a zero la possibilitat que hi hagi gent al carrer però no se sap mai quan algú pot saltar-se el confinament. És per això que no em fa gràcia que guaitis massa per la finestra. Hem de ser prudents i no oblidar que, en aquestes circumstàncies, el contacte amb altres persones comporta un risc evident...
- No trobes que en fas un gra massa? Fa setmanes que no veig ningú ni de lluny. De fet, no et veig ni a tu perquè sempre portes aquesta màscara que et tapa gairebé tota la cara.
- És una altra mesura de seguretat que cal complir escrupolosament. Pensa que és pel teu bé. Si ara ho fem tot com està manat, evitarem problemes més endavant. Has de tenir paciència i no desesperar. Aviat podràs sortir...
- Com d'aviat? Quan s'acabarà tot això?
- Encara no se sap. A hores d'ara, la pandèmia continua ben activa i el govern segueix prohibint qualsevol desplaçament no essencial. Hi ha una llista molt restrictiva d'activitats permeses i, per molt greu que ens sàpiga a tu i a mi, els pagaments de rescats no hi apareixen. Ho sento però mentre la teva família no pugui sortir a deixar la bossa amb els diners al punt acordat, hauràs de continuar segrestada.
- Ja saps que no és possible. I tampoc hauries de passar més temps a la finestra que per mantenir els nivells de vitamina D n'hi ha prou amb uns minuts de sol cada dia.
- Si us plau!! Però si, des que estic tancada en aquesta habitació, no tinc cap altra distracció. I no és que hi passi res d'interessant allà fora. No es veu ni una ànima pels voltants, sembla que estiguem al mig del desert.
- L'estat d'alarma que el govern ha decretat per aquesta maleïda epidèmia limita molt els moviments i disminueix gairebé a zero la possibilitat que hi hagi gent al carrer però no se sap mai quan algú pot saltar-se el confinament. És per això que no em fa gràcia que guaitis massa per la finestra. Hem de ser prudents i no oblidar que, en aquestes circumstàncies, el contacte amb altres persones comporta un risc evident...
- No trobes que en fas un gra massa? Fa setmanes que no veig ningú ni de lluny. De fet, no et veig ni a tu perquè sempre portes aquesta màscara que et tapa gairebé tota la cara.
- És una altra mesura de seguretat que cal complir escrupolosament. Pensa que és pel teu bé. Si ara ho fem tot com està manat, evitarem problemes més endavant. Has de tenir paciència i no desesperar. Aviat podràs sortir...
- Com d'aviat? Quan s'acabarà tot això?
- Encara no se sap. A hores d'ara, la pandèmia continua ben activa i el govern segueix prohibint qualsevol desplaçament no essencial. Hi ha una llista molt restrictiva d'activitats permeses i, per molt greu que ens sàpiga a tu i a mi, els pagaments de rescats no hi apareixen. Ho sento però mentre la teva família no pugui sortir a deixar la bossa amb els diners al punt acordat, hauràs de continuar segrestada.