Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Les Filadores o la Faula d'Aracne" (Diego Velázquez - 1658).
LES OBRES D'ART I EL PAS DEL TEMPS
Els museus estan plens de quadres considerats obres mestres però només uns quants d'aquests han esdevingut clàssics de la pintura capaços de perdurar a través del temps perquè han aconseguit commoure a tothom que els ha tingut al davant en qualsevol època.
En tenim un gran exemple a «Les filadores» de Velázquez. Aquest quadre va ser pintat originàriament per representar no sé quina faula de la mitologia grega, un tema que actualment ens queda molt lluny però que ja havia quedat obsolet fins i tot quan fou pintat. Així i tot, aquest fet no ha resultat cap impediment perquè aquesta obra hagi estat admirada en el passat i ho continuï sent ara. I si aquesta pintura aconsegueix atreure l'atenció malgrat que passin els segles és perquè ofereix una multiplicitat de lectures més enllà de l'oblidada faula mitològica i això és el que la converteix en una obra universal que aguanta el pas dels anys adaptant-se als interessos de qualsevol època.
D'aquesta manera, un espectador de finals del segle XX, en plena industrialització tecnològica que va provocar la pèrdua d'infinitat de llocs de treball, s'emocionava amb les filadores del primer pla representants d'un temps on les persones encara no havien sigut substituïdes per les màquines.
A mitjans del segle XXI, en canvi, la gent es fixava sobretot en aquella espècie de representació teatral que observem al fons del quadre. A més d'un, se li havia escapat una llagrimeta rememorant aquells anys on la gent podia presenciar obres de teatre en directe perquè no s'havien implementat encara les pantalles de difusió audiovisual total que emeten qualsevol acte cultural amb uns minuts de retard per evitar que s'hi expressin idees diferents de les que marquen les autoritats.
I actualment, en ple segle XXII, el que ens crida l'atenció d'aquesta pintura és el gat. Sí, sí, el gat. Se'ns fa estrany veure com, anys enrere, aquests animals compartien la seva vida amb nosaltres i que era ben normal trobar-los a les nostres cases com animals domèstics. Això, evidentment, passava abans que es prohibís a la població publicar opinions a internet i s'obligués a les xarxes socials a dedicar-se exclusivament a emetre vídeos i mems de gatets. Aquest fet va provocar que els gats es fessin molt més famosos i coneguts del que ja eren i, en unes bèsties que de sèrie ja venen amb l'ego sobredimensionat, això va provocar que els pugessin els fums i que decidissin que els havia arribat l'hora de passar de nosaltres per anar-se'n a viure a les exclusives àrees felines de la zona alta.
Ja ho veieu, el temps passa i el món millora (per als gats) però les obres d'art (que han superat la purga de la censura administrativa) perduren per sempre.
En tenim un gran exemple a «Les filadores» de Velázquez. Aquest quadre va ser pintat originàriament per representar no sé quina faula de la mitologia grega, un tema que actualment ens queda molt lluny però que ja havia quedat obsolet fins i tot quan fou pintat. Així i tot, aquest fet no ha resultat cap impediment perquè aquesta obra hagi estat admirada en el passat i ho continuï sent ara. I si aquesta pintura aconsegueix atreure l'atenció malgrat que passin els segles és perquè ofereix una multiplicitat de lectures més enllà de l'oblidada faula mitològica i això és el que la converteix en una obra universal que aguanta el pas dels anys adaptant-se als interessos de qualsevol època.
D'aquesta manera, un espectador de finals del segle XX, en plena industrialització tecnològica que va provocar la pèrdua d'infinitat de llocs de treball, s'emocionava amb les filadores del primer pla representants d'un temps on les persones encara no havien sigut substituïdes per les màquines.
A mitjans del segle XXI, en canvi, la gent es fixava sobretot en aquella espècie de representació teatral que observem al fons del quadre. A més d'un, se li havia escapat una llagrimeta rememorant aquells anys on la gent podia presenciar obres de teatre en directe perquè no s'havien implementat encara les pantalles de difusió audiovisual total que emeten qualsevol acte cultural amb uns minuts de retard per evitar que s'hi expressin idees diferents de les que marquen les autoritats.
I actualment, en ple segle XXII, el que ens crida l'atenció d'aquesta pintura és el gat. Sí, sí, el gat. Se'ns fa estrany veure com, anys enrere, aquests animals compartien la seva vida amb nosaltres i que era ben normal trobar-los a les nostres cases com animals domèstics. Això, evidentment, passava abans que es prohibís a la població publicar opinions a internet i s'obligués a les xarxes socials a dedicar-se exclusivament a emetre vídeos i mems de gatets. Aquest fet va provocar que els gats es fessin molt més famosos i coneguts del que ja eren i, en unes bèsties que de sèrie ja venen amb l'ego sobredimensionat, això va provocar que els pugessin els fums i que decidissin que els havia arribat l'hora de passar de nosaltres per anar-se'n a viure a les exclusives àrees felines de la zona alta.
Ja ho veieu, el temps passa i el món millora (per als gats) però les obres d'art (que han superat la purga de la censura administrativa) perduren per sempre.
9 comentaris:
Molt bo, Mc!
M'imagino els gats vivint com reis a les seves especials àrees felines... he, he, he... ben mirat, on és que els gats no viuen com reis?
Que els quedi clar, que ho no hi penso posar els peus! Jo també pasaré d'ells!
Ai no... que jo al segle XXII ja no hi seré! Ja s'ho faran!
Tot i que els teus contes no ens dibuixen un furur gaire esperançador... t'he de dir que m'agraden molt.
Llarga vida al il·lustríssim emperador Bigotis III!
De seguir així, al segle XXIII ja no hi haurà ni gats !
Mentre escric aquest comentari, tinc el Nin (l'il·lustre gat de casa) reclamant el berenar. Té el plat ple de pinso, però ell vol alguna xuxe.
Gràcies a tots pels vostres comentaris
CARME: No he sigut mai pessimista de mena però, d'un temps ençà, veig que el futur que ens estan (o ens estem) fabricant no ho sembla gaire d'esperançador. Però bé, potser exagero i encara no tot està perdut... per als gats. ;-D
PONS: Visca!! :-DD
ARTUR: Sí, sembla que la cosa pinta malament els anys a venir. ;-)
XAVIER: Això, vosaltres aneu aviciant els gats i consentint-los tots els desitjos... i després passa el que passa. :-D
Si hi ha una cosa certa en qualsevol distopia que puguem imaginar és que els gats acabaran sent els amos de la Terra. Això està claríssim. En alguns llocs, com a casa meva, ja manen.
XEXU: M'has fet recordar una sèrie mítica dels primers anys de TV3 que no sé si coneixes. Em refereixo a "El nan roig", una comèdia de ciència-ficció en una nau espacial amb tres protagonistes: un humà que desperta d'una hibernació de tres milions d'anys, un holograma i un gat humanoide que ha evolucionat a partir de la gata prenyada del protagonista. Així que tens raó, els gats se'n surten de totes i continuaran fent la seva... com sempre. ;-)
El XeXu sempre ho ha tingut clar, dominaran el món! les seves cròniques gatunes (que li vaig copiar) ja ho diuen!
RITS: Haurem d'aprendre a miolar. :-D
Publica un comentari a l'entrada