GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dimecres, 13 de març del 2024

Els misteris d'en Mac – Cas 020


020 - EL CAS DE LA VELLETA CINÈFILA


Acabava de tancar el despatx i sortia de l’edifici pensant que em faria avui per sopar quan un home que semblava força atabalat m’interpel·là:

- Quina casualitat, trobar-te. Acabo de parlar amb la tieta i em sembla que ha passat una desgràcia. Voldries acompanyar-me a comprovar-ho, si us plau?

El coneixia. Era el nebot de la senyora Caterina, una velleta encantadora que vivia sola al quart segona amb qui havia fet amistat perquè compartíem l’afició pels clàssics del cinema i sovint m’havia deixat alguns dels DVD de la seva gran col·lecció. En un cas així, el sopar podia esperar i, per tant, vaig girar cua accedint a la petició del seu nebot. Mentre pujàvem amb l’ascensor, m’acabà d’explicar què estava passant:

- Com saps, la tieta viu sola i jo telefono cada vespre per preguntar com li ha anat la jornada i comprovar que tot rutlli. Avui ho he fet com cada dia i m’ha contestat que es trobava bé, que ja havia sopat i que abans d’anar al llit s’havia posat una pel·lícula «de les que m’agraden», havia dit. Com que la conec, vaig témer que n’hagués escollit una de por i li vaig recordar que el metge l’havia avisat sobre el seu cor delicat i els ensurts. «Què sabrà el metge?», va afegir, «Avui tinc ganes d’un bon Hitchcock i estic veient ‘Psicosi’». Vaig voler recriminar-li la seva inconsciència, però no vaig tenir temps. El següent que vaig sentir va ser un «Ai!» de la tieta i el cop del telèfon caient a terra mentre, de fons, sonava la terrorífica música dels violins grinyolant de l’escena de la dutxa. Estic segur que ha sofert un atac de cor, i per això he vingut corrents. Ha estat una sort haver-te trobat, tant de bo hi arribem a temps...

Però no hi vam arribar. Vaig seguir-lo quan va obrir la porta de casa de la senyora Caterina i, des del mateix rebedor, va cridar a la seva tieta. El silenci que vam rebre com a resposta ja no augurava res de bo i vam endinsar-nos al pis, que a aquella hora ja estava completament fosc, amb l’ai al cor. Quan vam arribar a la sala i vam encendre-hi el llum, vam trobar-nos amb el fatal desenllaç. La senyora Caterina jeia, sense sentits, sobre el sofà de davant el televisor. Vaig afanyar-me a comprovar-li el pols, però era evident que ja no respirava. A la cara, molt pàl·lida, mostrava un rictus de dolor i tenia el braç dret sobre el pit sense que s’apreciés cap ferida i això semblava refermar la hipòtesi de l’infart. Per altra banda, vaig trobar el seu telèfon per terra ben a prop del cos i quan vaig engegar el televisor per comprovar el DVD que s’hi estava reproduint, aquest era el de la pel·lícula ‘Psicosi’ de Hitchcock tal com tocava.

L’home, desfet i sense esma de res, em va deixar que anés comprovant l’exactitud de tot el que m’havia dit a l’ascensor i després em va demanar que fos jo qui m’encarregués d’avisar l’ambulància i la policia. Ho vaig fer és clar, però quan van arribar la meva explicació dels fets va ser un pèl diferent de com s’esperava el nebot. Alguna cosa no em quadrava en el seu relat...

I vosaltres, trobeu alguna cosa fora de lloc en aquesta història?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

dimecres, 6 de març del 2024

CENTONS

Un CENTÓ és una obra literària en vers o en prosa composta totalment o parcialment per fragments d’altres obres alienes que, en conjunt, agafen un nou significat.

Etimològicament, aquesta denominació prové del terme grec ‘κεντονιον’ que va passar al llatí com a ‘cento’ i que designava una capa apedaçada amb diverses teles una sobre l’altra que els soldats romans utilitzaven per a protegir-se dels cops dels seus enemics. Fou per analogia, doncs, que aquest terme va passar a indicar aquests poemes fets a base de ‘pedaços’ unint parts diverses d’altres obres. Pel mateix motiu, en anglès també reben el nom de «Patchwork Poetry».

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra ens diu que:

«...Els centons són un plagi legal en el qual l'autor del trencaclosques cita la font de procedència de cada hemistiqui que empra. La gràcia d'un bon centó és que no grinyoli. Evidentment cal triar amb molta cura l’autor de partida, com més prolífic millor, i després remenar entre tots els seus versos els passatges que millor escaiguin a les intencions temàtiques del reescriptor centonista...»

[Imatge creada per Bing]

Aquests ‘trencaclosques literaris’ van tenir força difusió a les darreries de la Grècia clàssica i a finals de l'Imperi Romà, quan s’elaboraven seguint les regles establertes pel poeta llatí Ausoni (310 – 395) que va escriure el llibre ‘Cento Nuptialis’ amb una selecció de versos de Virgili, autor al qual es recorria sovint per a aquesta classe de composicions. A l'Edat Mitjana, molts erudits els tenien com a ocupació favorita i un exemple seria un monjo de l'abadia de Tegernsee a Baviera (Alemanya) anomenat Metelo que al segle XII va compondre un centó d'himnes pietosos i espirituals prenent com a base als poetes clàssics Horaci i Virgili.

En un altre ordre de coses, també es consideren CENTONS els "Refranys Barrejats" o "Refranys Apedaçats". Aquest és un joc lingüístic que segons sembla ja es practicava a la cort de la reina Germana de Foix (1488 – 1536) i que consisteix a mesclar dues parèmies diferents per crear-ne una de nova. Un exemple serien les parelles: «Qui de jove no treballa, perd les amistats» i «Qui diu les veritats, de vell dorm a la palla».

I, amb el pas del temps, també s’han inclòs dins d’aquest terme altres obres, sobretot musicals, que s’elaboren unint parts de temes preexistents. És allò que en anglès en diuen ‘medley’ i en català coneixem per ‘popurri’. N’hi ha moltíssims exemples, a continuació us en deixo un que, justament amb el títol POTPOURRIS, va publicar LA TRINCA en el seu àlbum recopilatori «7 Anys i 1 Dia» (1977) i que uneix diverses cançons populars catalanes en una de sola.



Vull acabar el post amb tres exemples de CENTONS pròpiament dits. Aquesta vegada, però, no els he anat a buscar enlloc perquè són obra meva i ja han sortit publicats en aquest blog com a participació en algun d’aquells Jocs Literaris Catosfèrics que tant abundaven fa uns anys en aquest món bloguer.

El primer és un sonet fet a base de versos trets de catorze poemes escrits per poetes catalans d’entre els segles XIV al XX: [1] ESCOLIUM (Joan Maragall), [2] CALA GENTIL (Miquel Costa i Llobera), [3] EL CAPTIU (Bartomeu Rosselló Porcel), [4] LA COMPLANTA D’EN GUILLEM (Manuel Milà i Fontanals), [5] VACANCES PAGADES (Pere Quart), [6] POEMA INACABAT (Gabriel Ferrater), [7] EL CEMENTIRI DELS MARINERS (Josep M. de Sagarra), [8] ASSAIG DE CÀNTIC AL TEMPLE (Salvador Espriu), [9] NABÍ (Josep Carner), [10] SOVINT SOSPIR, DONA... (Jordi de Sant Jordi), [11] ANY MIL (Àngel Guimerà), [12] COL·LOQUI (Joan Alcover), [13] CANT D’AMOR (Jacint Verdaguer) i [14] VELES E VENTS... (Ausiàs March).

La poesia tot just ha començat:
Oh!, de mos càntics inefable niu.
Canto l'absència de la llibertat,
la vostra flor més bella no la teniu.

La terra que va ser la nostra herència,
t'he confessat que em convencia.
I sempre un clima d'indiferència
mentre jo, ben lluny, em riuria.

La gran ciutat que talla i ascla i serra,
que així forçat m'has de vós allunyar.
Jeia la pols en los trofeus de guerra.

De part de Déu: - Minyó, te'n vols anar?...
Com cantaria els núvols de la terra
faent camins dubtosos per la mar?


El següent és un altre sonet, cada vers del qual és una frase (o part d’una frase) extreta de les contraportades dels següents 14 llibres de narrativa: [1] EL COMPLOT DELS ANELLS (Assumpció Maresma), [2] EL MAL FRANCÈS (Lluís Maria Todó), [3] 556, BRIGADA MIXTA (Avel·lí Artís-Gener), [4] MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN (Manuel de Pedrolo), [5] EL VERTIGEN DEL TRAPEZISTA (Jesús M. Tibau), [6] L'HISTORIADOR (Elizabeth Kostova), [7] MOSSEGAR-SE LA CUA (Manuel de Pedrolo), [8] EL PERFUM (Patrick Süskind), [9] SE SABRÀ TOT (Xavier Bosch), [10] LA VIDA I LA MORT D'EN JORDI FRAGINALS (Josep Pous i Pagès), [11] EL LLIBRE DE LES MOSQUES (Emili Teixidor), [12] UN DIABLE AL PARADÍS (Henry Miller), [13] ELOGI DE LA FORMIGA (Joaquim Carbó) i [14] ELS ÀNGELS QUÀNTICS (Lluís Racionero i Grau).

Una història d'amor passional
li va provocar temors i il·lusions.
Plena de càrrega testimonial,
fins i tot serioses discussions.

La realitat i aquesta indecisió,
transcurs d'esdeveniments posteriors,
reclamava una investigació:
Un descens als abismes més torbadors.

La veritat sembla emmanillada
lluita per escapar al destí imposat,
cada cop més involucrada

la veritable personalitat.
Una imaginació desbordada
potser és massa responsabilitat.


I l’últim és en prosa. Un text que podria ser la ressenya de contraportada d’una hipotètica novel·la perquè és una recopilació de frases tretes de les ressenyes de contraportada de 9 novel·les reals guanyadores del premi Sant Jordi: LA SALVATGE (Isabel-Clara Simó), L'OMBRA DE L'ATZAVARA (Pere Calders), EL TEMPS DE LES CIRERES (Montserrat Roig), LA TERANYINA (Jaume Cabré), EL SOL DE LA TARDA (Robert Saladrigas), EVANGELI GRIS (Vicenç Villatoro), AL MEU CAP UNA LLOSA (Olga Xirinacs), ELS COLORS DE L'AIGUA (Isidre Grau) i L'ENQUESTA DEL CANAL 4 (Avel·lí Artís-Gener).

Un sexagenari ric i divorciat amb un profund coneixement de la psicologia humana, en el marc de la Barcelona dels anys setanta i per tal de conquerir el poder, redescobreix la fúria de l'amor en el moment que la seva vida s'endinsa en el descens del sol de la tarda.
La seva vida errant a la recerca d'una mica de pau, al límit entre la realitat i la fabulació, dóna vida als grans arquetips de l'imaginari col·lectiu en que es reconeix, des del punt de vista periodístic, una vasta indagació esmaltada d'episodis adjacents i anecdòtics







dimecres, 28 de febrer del 2024

Test d'intel·ligència - 011 [L04]




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna , Sa lluna i Galionar"

dimecres, 21 de febrer del 2024

Relats Conjunts (febrer - 2024)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Madonna del Magníficat [detall]" (Sandro Botticelli - 1481).



L’ESCOLA DEL FUTUR?

Vinga, nois i noies, apagueu els mòbils que hem de començar la classe d’història a través de l’art. Sense remugar, si us plau. Ja esteu totis? Perfecte, gràcies.

Avui estudiarem un altre detall del quadre al que estem dedicant tot el trimestre en aquesta assignatura i parlarem d’aquest fragment de la pintura que ja esteu veient a la pissarra. No us atabaleu si us sembla massa carregat, en aquest cas no tindrem en compte les diverses mans i braços que hi apareixen (que ja hauríeu de conèixer perquè corresponen als personatges del quadre i d’ells ja n’hem anat parlant en les classes anteriors) sinó que ens centrarem només en els dos objectes que s’hi veuen, és a dir la ploma i el llibre.

Aquests estris actualment ja obsolets, ens recorden dues activitats humanes que també han quedat en desús com són l’escriptura i la lectura. Perquè ho entengueu, l’escriptura vindria a ser el precursor de teclejar text damunt la pantalla del mòbil i la lectura seria com llegir aquest text, però més llarg i durant més temps. Amb això vull dir que abans la gent era capaç de llegir llibres que tenien centenars de pàgines escrites sense cap il·lustració o sense cap altre contingut audiovisual afegit i no ho feien per obligació sinó que, en alguns casos, ho gaudien i tot. Encara que us sembli estrany, anys enrere la lectura no era considerada un càstig com ara i la gent llegia llibres per entretenir-se i passar una bona estona. No cal que poseu aquesta cara de sorpresa, us asseguro que no estic exagerant gens.

Bé, en podríem parlar més a bastament, però ja han passat els cinc minuts i la classe s’ha d’acabar. Ara podeu tornar a engegar els mòbils i jugar-hi durant mitja hora, després farem cinc minuts de matemàtiques. No protesteu que tampoc n’hi ha per a tant, com sabeu en aquest curs ja toca que us impartim un mínim de contingut docent i que anem deixant enrere els jocs amb gomets de colors. S’ha de notar una mica que ja heu fet els setze anys, no trobeu?


dimecres, 14 de febrer del 2024

Els misteris d'en Mac – Cas 019


019 - EL CAS DEL PIANISTA ASSASSINAT


M’havien contractat per fer de guardaespatlles d’un famós pianista que havia rebut diverses amenaces de mort. Vaig acceptar la feina perquè anava curt d’ingressos i tinc la mania de menjar cada dia, però us he de confessar que aquest és un tipus d’encàrrec que no m’acaba de fer el pes. Primer perquè no m’ha agradat mai fer de gos guardià de ningú, però sobretot perquè la majoria de les vegades aquestes amenaces no passen de ser bravates d’algun guillat i, encara que soni malament, m’hi avorreixo com una ostra quan no hi ha una mica d’acció a la feina.

Aquesta vegada, però, no vaig tenir temps d’avorrir-me perquè d’acció n’hi va haver ben aviat. El segon dia, mentre jo feia la meva ronda habitual (més per esbargir-me que per una altra cosa) per l’exterior de la mansió del pianista, algú havia entrat a l’estudi on el meu client practicava el concert núm. 1 per a piano de Sergei Prokofiev i l’havia matat. El vaig trobar tombat sobre el piano, assegut encara a la seva banqueta i amb el cap, esberlat per un fort cop, damunt les tecles. Semblava clar que l’assassí s’hi havia acostat sense ser sentit aprofitant la música de Prokofiev, més exactament i tal com marcava la partitura, durant el vigorós tema inicial fortissimo del primer moviment: «Allegro brioso» i també sense ser vist aprofitant que el mestre seia d’esquena a la porta, per colpejar-lo al cap amb un objecte contundent. Aquest objecte, un bust de marbre de Ludwig van Beethoven, era a terra, al costat mateix del cos. Es tractava, sense comptar el cadàver, de l’única cosa fora de lloc. La resta de la cambra no presentava cap senyal de l’atac i tot continuava tan perfectament ordenat com sempre.

La meva obligació era avisar la policia i així ho vaig fer, però també havia d’intentar no quedar com un complet inepte i, en conseqüència, mentre no arribava l’autoritat competent vaig dedicar-me a investigar el cas. Per començar cal dir que malgrat no agafar-me les rondes amb gaire entusiasme, això no vol dir que les fes negligentment i podia assegurar que a la finca no hi havia entrat ningú de fora. Per tant, el culpable havia de ser un dels habitants, a més del mort i de jo mateix, que hi havia aquell dia a la mansió. N’eren tres: l’assistent del mestre, el jardiner i el cuiner. Els vaig interrogar, però tots semblaven tenir coartada. L’assistent va estar preparant la roba que el pianista havia de portar al concert i, com feia sempre, va estar atent a les últimes notes de la peça que s’estava assajant per començar a omplir la banyera perquè el mestre ho trobés tot a punt quan pugés a la cambra. Vaig confirmar que aquesta era la seva ocupació habitual abans d’un concert, com era el cas, i vaig comprovar que de veritat l’havia feta perquè la banyera encara era plena d’aigua tal com m’havia dit. El jardiner em va explicar que s’havia dedicat a segar la gespa i, com que sabia que el mestre estaria assajant, va anar a fer-ho a l’altre extrem de la finca. Des d’allí el mestre no el sentia, però ell tampoc va poder escoltar res com vaig poder comprovar jo mateix quan vaig anar a corroborar-ho i vaig veure que, efectivament, una part no gaire gran d’aquella zona havia estat segada recentment. En el mateix cas es trobava el cuiner que, segons deia, havia passat l’estona de l’assaig endreçant el rebost del soterrani sense assabentar-se de res. Vaig constatar també que el rebost estava com una patena, però no em va semblar gaire diferent de com l’havia vist el dia anterior. Així i tot, coneixent la meticulositat del xef no em va estranyar que passés més estona de la suposadament necessària per deixar els pots de conserva ordenats al seu gust.

Cap d’ells semblava mentir, però segur que un d’ells ho feia... i em sembla que jo ja sabia qui era.

I vosaltres, heu descobert al presumpte assassí?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

dimecres, 7 de febrer del 2024

FALSOS DERIVATS

En gramàtica, els FALSOS DERIVATS (o PSEUDODERIVATS) són aquelles paraules que presenten diferències ortogràfiques respecte a les altres de la seva família perquè, generalment, són mots cultes que provenen directament del llatí en comptes de derivar de la paraula d’ús comú en català.

El servei de consultes lingüístiques OPTIMOT (un cercador en línia que ens ajuda a resoldre dubtes sobre la llengua catalana), els hi dedica la fitxa núm. 6147/5 on se citen els més característics:

Cal tenir present la pseudoderivació per recordar la grafia d'alguns mots que presenten dubte amb les parelles o/u o b/v. Per exemple, de la paraula catalana boca fem els derivats catalans boqueta o bocassa; en canvi, el mot bucal, que semblaria un derivat de boca, prové directament del llatí buccalis, i és per això que s'escriu amb una u i no amb una o.

Aquesta llista recull els pseudoderivats més habituals de la parella o/u:
boca: bucal (però bocassa, boqueta) / córrer: concurrència, ocurrència (però concórrer) / doble: duplicar, duplicitat (però doblar) / dolç: dulcificar, edulcorar (però endolcir) / home: humà, humanisme (però homenàs, homenot) / jove: juvenil (però jovent, joventut) / moc: mucosa (substantiu), mucositat (però mocar, mocós) / món: mundial, tercermundista (però rodamon) / nodrir: nutrició, nutrient, nutritiu (però nodriment) / ortiga: urticària (però ortigosa) / ploma: plumífer (però plomall, plomatge) / pols (masculí): pulsació, pulsió (però polsar, polsera) / pols (femení): expulsar, expulsió (però espolsar, polseguera) / sorgir: insurgent (però ressorgir) / títol: titulació, titular (però subtítol, titolet) / volcà: vulcanisme, vulcanòleg (però volcànic)

I aquesta llista recull els pseudoderivats més habituals de la parella b/v:
calb: calvície (però calbejar, calbesa) / cervell: cerebel, cerebral (però cervellera) / corb: curvatura, curvilini (però corba, corbat) / llavi: labial, labialitzar (però llaviejar) / lliure: liberal, liberalisme, liberalitzar (però lliurement) / moure: automòbil, mòbil, mobilitzar (però movible, moviment) / núvol: nebulós, nebulositat (però ennuvolat, nuvolada) / provar: improbable, probabilitat, probable (però aprovar, provable).

En conseqüència, els PSEUDODERIVATS sovint provoquen certa confusió ortogràfica al moment d’escriure’ls i cal prestar-los especial atenció, per això són l’objecte de diversos exercicis lingüístics que ens ajuden en aquest sentit. Per si us ve de gust posar-vos a prova, us enllaço un parell d’aquests exercicis que es poden solucionar en línia: El PRIMER és un test de llengua publicat al diari digital «El Nacional» i el SEGON és una de les proves d'autoavaluació que trobem a «Aules», el lloc web destinat a l’aprenentatge en línia a càrrec de la Generalitat Valenciana.

Un cop explicada la teoria i fets els exercicis, toca deixar la classe de llengua i passar a l’àmbit més lúdic dels jocs de paraules que és del que es tracta aquí. Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra ens defineix que s'entén per FALSOS DERIVATS en ludolingüística:

Joc que consisteix en l'establiment d'una relació xocant entre dos mots que morfològicament podrien estar relacionats però que no ho estan, com per exemple: «napa - napar» (pell d’ovella - camp de naps), «pit - pita» (tòrax - atzavara), «lúdic - ludisme» (del joc - moviment obrer anglès del segle XIX), «crit - inscrit» (veu - apuntat), «ordi - exordi» (cereal - introducció) o «bordar - desbordar» (lladrar - vessar). Els falsos derivats més comuns són les preteses parelles de masculí femení sense cap relació semàntica, com: «sol - sola», «pom - poma», «tren - trena», «tro - trona», «pot - pota» o «món – mona».

Veiem, doncs, que en aquest cas se supera el concepte estrictament lingüístic incloent-hi aquells mots que no estan relacionats entre si, però que són prou similars perquè aparentment sembli que aquesta relació existeix. D’aquesta manera i jugant amb la contraposició de dues paraules morfològicament relacionades però semànticament allunyades s’aconsegueix un efecte que ens crida l’atenció i és aquesta ‘sorpresa’ la que facilita l’ús d’aquests mots en la creació de jocs de paraules com, per exemple, els CALEMBOURS, les FACÈCIES o les FALSES ETIMOLOGIES.
Així i tot, com ja s’ha dit, en llengües com la nostra que distingeixen el gènere de les paraules diferenciant les masculines de les femenines, els FALSOS DERIVATS més abundants els trobem en les parelles de mots que semblen estar relacionats en aquest sentit quan, realment, no tenen res (o ben poc) a veure.


En podríem trobar molts exemples, us deixo com a mostra el llistat de "Mascles i Femelles" que apareix al fullet «EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES (Humorada Fonètica)», un recull de diversos jocs de paraules humorístics que fou publicat dins la col·lecció ‘Biblioteca Popular’ per l’Editorial Millà:

MASCLES I FEMELLES
La femella del mascle, en lingüística,
és sovint molt diferent d'aquest.
Tan diferent, que la diferència resulta divertida.
Vegeu uns quants exemples:

La femella del sol és la sola.
La del pom, la poma.
La del broc, la broca.
La del pop, la popa.
La del toc, la toca.
La del tren, la trena.
La del foc, la foca.
La del coll, la colla.
La del be, la bena.
La del boc, la boca.
La del barb, la barba
La del cop, la copa.
La del pèl, la pela.
La del cos, la cosa.
La del mar, la 'mara'.
La del poll, la polla.
La del pot, la pota.
La del món, la mona.
La del dit, la dita.
La del cap, la capa.
La del quadre, la quadra.
La del capell, la capella.
La del solitari, la solitària.
La del morro, la morra.
La del mas, la massa.
La del tro, la trona.


I acabo amb un ús literari d’una d’aquestes ‘parelles lingüístiques’ que, de fet, no estan gens emparellades. Em refereixo al conte curt «Història d’amor» de l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès i Jordà (1963 - 2022) que explica l'enamorament entre un tren i la trena d'una nena. Fou publicat al diari EL PUNT el 28/07/1993 i el podeu llegir a continuació:

(Cliqueu AQUÍ per a veure la imatge més gran)








dimecres, 31 de gener del 2024

Test d'intel·ligència - 010 [E04]




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol i Artur "

dimecres, 24 de gener del 2024

Relats Conjunts (gener - 2024)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La mort i la donzella [Death and the maiden]" (Marianne Stokes - 1908).



L’ÀNGEL DE LA MORT S.L. / FAQS

- Qui som?
L’ÀNGEL DE LA MORT S.L. és l’empresa líder en el sector de l’acompanyament de les ànimes immortals des que abandonen el cos terrenal fins que arriben a les portes de l’eternitat.

- Per què som líders?
La nostra empresa és l’única que treballa amb autèntics àngels de la mort. Mentre la competència contracta simples esquelets amb capa i caputxa armats amb una dalla, nosaltres oferim un eficient tracte professional deixant els nostres usuaris a càrrec d’esvelts àngels negres amb magnífiques ales vellutades.

- Quines són les nostres tarifes?
El preu aplicat al servei dependrà de les circumstàncies de cada cas i l’usuari en serà puntualment informat en el moment del decés. En cas de mort col·lectiva (en un accident d’avió, per exemple) s’oferiran descomptes per a grups.

- S’ha de pagar per avançat?
Som conscients que a la tomba ningú s’emporta res i, per tant, no és necessari que l’usuari es preocupi per aquest aspecte. El nostre departament de comptabilitat els oferirà posteriorment facilitats de pagament a terminis tenint en compte que, una vegada a l’eternitat, de temps per a pagar n’hi ha de sobres.

- Es pot refusar el nostre servei?
L'usuari sempre pot apel·lar a la llei del lliure albir per a negar-se a ser acompanyat i intentar fer el trànsit en solitari. De totes maneres, nosaltres no ho aconsellem perquè trobar la llum al final del túnel no és tan fàcil com podria semblar. Per això, volem fer constar explícitament que si algú no arriba al seu destí i es queda vagant eternament als llimbs com una ànima en pena perquè l'usuari ha insistit a anar a la seva bola, nosaltres no n’acceptarem cap responsabilitat.

- Es pot triar on o quan se'ns apareixerà l’àngel de la mort?
Tot i que hi ha mètodes per a preveure la nostra visita (com optar pel suïcidi o contreure una malaltia terminal, per exemple), des de l’empresa desaconsellem fer-los servir perquè es carreguen tota la sorpresa que ha de ser part fonamental de la nostra feina.

- Què he de fer si quan em moro no apareix el meu àngel de la mort?
Si cap dels nostres empleats acut per acompanyar-lo és perquè, malgrat les aparences, l'usuari continua viu i, per tant, no li ha arribat la seva hora. El més aconsellable en aquests casos és denunciar per negligència mèdica a qui hagi firmat el certificat de defunció. Si no és possible efectuar aquest tràmit perquè, per exemple, l’usuari ja ha estat dipositat dins d’un nínxol, aleshores no cal patir perquè apareixerem en un termini que, depenent sempre de la resistència de cadascú, no acostuma a ser massa llarg.

- Finalment m'he mort i l'àngel ha vingut, com he d’actuar quan arriba aquest moment?
El nostre consell és deixar-se portar, nosaltres ens encarreguem de tot. Ara bé, ja que és habitual que la nostra aparició produeixi, com ja s’ha dit, certa sorpresa i astorament en l'usuari, no està de més que aquest provi de trencar el gel amb expressions del tipus: «Carai, m’has donat un ensurt de mort» que, per la seva obvietat, sempre fan gràcia i suavitzen la tensió del moment. Malgrat tot, i com que sabem que en aquestes circumstàncies no s’acostuma a estar per a massa festes, entenem perfectament que no se’ns dirigeixi la paraula i, fins i tot, que es produeixi una primera reacció no del tot positiva.

- L’ÀNGEL DE LA MORT S.L. em garanteix la salvació eterna?
La nostra feina es limita a l’acompanyament en el trànsit final i no som responsables de com es reparteixen les ànimes un cop hagin ingressat a l’eternitat. Per tant, recordem que no serveix de res penedir-se davant dels nostres empleats. Recomanem que, en cas de ser necessari, aquest penediment es produeixi en vida i que, si és possible, s’intenti remeiar abans de morir qualsevol mala acció que s’hagi comès.

- Què passa si jo no crec en l’existència d’una ànima immortal ni en el més enllà?
No conèixer la llei, no eximeix de complir-la. Els ateus, agnòstics i descreguts en general seran tractats com tota la resta. Ara bé, tenint en compte les circumstàncies concretes d’aquests usuaris que fan que la sorpresa de la qual parlàvem en els punts anteriors sigui molt més gran en el seu cas i que tot el que els hi està passant els hi vingui molt més de nou perquè no s’ho esperaven, l’empresa els ofereix la possibilitat, abonant un petit suplement, de fer el seu trànsit acompanyats per àngels especialment entrenats que els ajudaran a passar millor el mal tràngol que comporta descobrir que tota la vida havien estat equivocats.

- Hi ha habilitat un servei d’atenció a l’usuari per, si s’escau, tramitar possibles queixes?
No, perquè seria un malbaratament inútil de recursos. Com s’ha apuntat anteriorment, tots els nostres empleats pertanyen al gremi dels éssers celestials i això fa que qualsevol de les nostres actuacions quedi emparada per la llei dels dogmes de fe que decreta la nostra infal·libilitat. Nosaltres no ens equivoquem mai i aquest fet incontestable invalida, per si mateix, qualsevol reclamació que se’ns adreci.




PS: Resulta que aquest és el 3100è post de XAREL-10, està bé haver-hi arribat sense perdre l'humor (negre, en aquest cas). Moltes gràcies per ser-hi... als que encara hi sou. :-)

dimecres, 17 de gener del 2024

Els misteris d'en Mac – Cas 018


018 - EL CAS DE LA MARQUESA ENVERINADA


- La nova assistenta que m’han encolomat els meus fills em vol matar.

Aquestes van ser les primeres paraules que em va dirigir la senyora Noreta Oronell i Morquerol, marquesa de Cuablanca després de fer-me passar a la gran sala de rebre de la seva vella mansió. Aquell casalot i tot el que hi havia dins devia tenir almenys un parell de segles i es notava, ja no quedava res de l'esplendor d’antany. L’aspecte de la marquesa, que no tenia dos-cents anys... però gairebé, s’adeia també a la decrepitud d’aquella casa on vivia sola, amb l’excepció d’una assistenta a mitja jornada i un gat, l’Oriol, que ara jeia indolent damunt d’una de les butaques.

- Aquesta afirmació -vaig dir-li jo- és molt greu. En té alguna prova?

- És clar que en tinc proves. Aquesta donota és insuportable i no em deixa tranquil·la ni un moment. Sempre la tinc a sobre dient-me que haig de fer i quan ho haig de fer. Vol matar-me a disgustos i a més...

La marquesa va callar de sobte perquè l’assistenta havia entrat a la sala portant una safata amb un got de llet i tres o quatre pastilles. La va deixar sobre la taula, tot dient:

- És l’hora de la medicació, senyora. Prenguis les pastilles abans que es refredi la llet.

La marquesa no li va dirigir la paraula i l’assistenta va sortir de la sala amb un sospir de resignació.

- Ho veu? -em va dir aleshores la vella, assenyalant la safata-

- No són les pastilles que li toquen? -vaig interessar-me jo, pensant haver trobat les proves que demanava-.

- Deixi estar les pastilles! -va dir ella-. No veu el got de llet? Un altre cop me l’ha portat ple fins a dalt. Té la mania que em convé beure força llet perquè necessito vitamines i me’n porta un per esmorzar, aquest per berenar i encara me’n deixa un altre quan marxa al vespre. Sort que jo soc més llesta...

Mentre em deia això, la marquesa s’havia pres les pastilles, s’havia begut mig got de llet i l’altra meitat l’havia abocat a la menjadora del gat que, d’un salt, havia baixat de la butaca i havia començat a gaudir del seu berenar.

- Sempre faig el mateix -va continuar la marquesa amb un somriure-. Així aquella donota es pensa que m’he begut tota la llet i em deixa en pau.

Jo també la vaig deixar. No hi havia res a investigar i així li vaig dir. No s’ho va prendre gens bé, però tot apuntava que la pobra dona havia començat a perdre el cap i s’imaginava coses. De totes maneres i per a la meva tranquil·litat, vaig comprovar les referències de l’assistenta que eren immillorables, vaig contactar amb els seus fills per explicar-los com havia anat tot... i me’n vaig oblidar.

Potser vaig precipitar-me. Pocs dies després, em tornaven a avisar d’aquella casa perquè la marquesa de Cuablanca havia aparegut enverinada. Quan vaig arribar, la policia em va tirar la cavalleria per sobre exigint-me explicacions per una nota on la morta m’acusava de saber que l’assistenta la volia matar i haver-me negat a fer res. Poc podia dir en la meva defensa, les proves que no havia sabut veure ara les tenia davant. Era clar que l’enverinament havia estat la causa del decés i els forenses havien trobat restes d’arsènic al got buit de llet que l’assistenta havia deixat la nit anterior. Jo no sabia que dir, les evidències assenyalaven sense cap mena de dubte aquella dona que, amb el gat inquiet als braços, ara somicava en un racó negant que ella hagués enverinat ningú i jo ho hauria d’haver vist a temps.

Però no, allò no era un homicidi. Ni l’assistenta havia enverinat ningú, ni jo havia actuat negligentment. La senyora Noreta Oronell i Morquerol, marquesa de Cuablanca s’havia suïcidat.

I vosaltres, podeu explicar com vaig saber que aquell cas es tractava d’un suïcidi?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

dimecres, 10 de gener del 2024

MOTS MALETA

Un MOT MALETA o MOT CREUAT és aquella paraula creada de manera artificial encreuant-ne dues altres de preexistents. Es poden considerar, per tant, una variant dels ENCASTS, però en aquest cas particular els dos mots a unir (o almenys un d’ells) no s’utilitzen de forma completa sinó que només se n’agafa una part per formar-ne el tercer i això provoca que majoritàriament es classifiquin com ACRÒNIMS, més concretament els formats generalment per la primera i la darrera síl·laba (o el mot complet), respectivament, dels dos elements originaris.

Un exemple típic en català és "BOIRUM", una mescla de "BOIra" + "fUM" que va néixer al TermCat adaptant el mot creuat anglès "smog" (smoke + fog) i que el 1995 ja va entrar als nostres diccionaris amb la definició de «Barreja de boira amb fum contaminat». És a dir que els MOTS MALETA creen un neologisme, una paraula inventada feta amb trossos dels mots originaris i amb un significat diferent del d’aquests. Això els diferencia dels MOTS COMPOSTOS (com "trencaclosques", per exemple) que es formen per la suma de dues paraules completes perquè si ‘dividim’ un Mot Compost les dues parts continuen tenint sentit i això no passa en el cas d’un Mot Creuat. Per altra banda, tampoc entrarien dins d’aquesta classificació les APOSTROFACIONS o les CONTRACCIONS GRAMATICALS perquè les paraules creades d’aquesta altra manera mantenen el significat de les originals i no n’agafen un de diferent com fan els Mots Maleta.

La denominació MOT MALETA va ser creada per l’escriptor Lewis Carroll (1832 – 1898) quan al seu llibre «A través del mirall (Through the Looking-Glass, and What Alice Found There - 1871)», seqüela del conegut «Alícia en terra de meravelles (Alice’s Adventures in Wonderland - 1865)», es refereix a les paraules inventades que fa servir en el seu extravagant poema titulat ‘Jabberwocky’ d’aquesta manera:

“... it’s like a portmanteau, there are two meanings packed up into one word...”
(... és com una maleta, hi ha dos significats empaquetats dins d’una paraula...).

El terme PORTMANTEAU és un gal·licisme que en llengua anglesa designa un tipus de maleta i és per això que l’escriptor l’aprofita per a batejar aquests mots que creen un significat nou sumant-ne dos de ja existents. Per aquest motiu, aquestes paraules noves s’anomenen en anglès "Portmanteau Word" (o també "Blend Word" [Mot Barrejat]) i d’aquí surt la traducció "Mot Maleta" per a altres idiomes com el nostre. Com a curiositat, voldria destacar que malgrat que la paraula triada per Carroll provingui del francès, en aquest idioma no la fan servir i també els anomenen "Mot-valise".
Pocs anys més tard, al prefaci del poemari «La cacera del Sauró (The Hunting of the Snark - 1874)», el mateix Lewis Carroll exposà la seva teoria sobre per què es creen aquesta mena de neologismes:

“... Agafeu, per exemple, els mots «fuming» (empipat) i «furious» (furiós). Decidiu-vos a dir totes dues paraules, però no fixeu quina pronunciareu primer. Ara obriu la boca i parleu. Si els vostres pensaments s'inclinen, encara que sigui una mica, per «fuming», direu «fuming-furious»; si per contra s'inclinen lleument per «furious», llavors direu «furious-fuming». Però si teniu un dels dons menys comuns del món, que és una ment perfectament equilibrada, aleshores direu «frumious»...”

En aquest prefaci, a més d’exposar aquesta particular teoria sobre la seva invenció, l’autor també parla sobre la pronunciació dels seus "Portmanteau Word". En la següent imatge, podeu llegir-lo complet i en versió original tret d’una edició de 1876:
(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

Hi ha, doncs, un ús lúdic dels Mots Maleta quan s’inventen com mers jocs de paraules que acostumen a ser recopilats en format de diccionaris humorístics o en llistats de falses etimologies.
Però més enllà d’aquest àmbit purament ludolingüístic no es pot obviar que aquest procediment de fusió verbal per a la creació de nous mots és molt habitual en l’evolució de qualsevol idioma. En català, podem consultar en línia la NEOLOTECA de la web del TermCat que conté tots els neologismes tècnics i científics normalitzats en el nostre idioma on, garbellant una mica, podem descobrir diversos Mots Creuats com per exemple:
Agroflació (agricultura + inflació), Aiguagim (aigua + gimnàstica), Electrolinera (electricitat + gasolinera), Flexitarià (flexible + vegetarià), Holotransport (holografia + teletransport), Patulina (patulum [fong] + toxina), Permagel (permanent + gel), Reduflació (reduir + inflació), etc.

Alguns altres usos més concrets d’aquesta mena d’acrònims serien:
- Posar noms a llocs geogràfics, com Tanzània (la unió de Tanganyika i Zanzíbar) o Forallac (topònim no normatiu que fa referència a la suma dels termes municipals de Fonteta, Peratallada i Vulpellac al Baix Empordà).
- Formació de pseudònims artístics, com en el cas de l’enigmista i escriptor Tísner (Avel·lí Artís i Gener) o de l’humorista Cassen (Cast Sendra).
- Creació del nom identificador d'entitats com CatRàdio (Catalunya Ràdio) o d’empreses com Caprabo (a partir del cognom dels fundadors: Pere Carbó, Jaume Prat i Josep Botet), entre d’altres.

Podríem trobar encara més exemples d’àmbits diversos on es fan servir aquests jocs de paraules, però acabaré aquest text parlant d’un dels més característics. Em refereixo al món de la publicitat on, amb certa assiduïtat, els Mots Maleta han servit per deixar anar la imaginació dels publicistes. En el seu llibre «La Llengua de la publicitat (Abadia de Montserrat – 1999)», Anna M. Torrent dedica un capítol als neologismes en els anuncis i ens diu que:

«... La necessitat de crear un mot nou prové tant de la referència a un producte (un element, una funció, etc.) anteriorment inexistent -que òbviament, convé anomenar i descriure d’una manera o altra-, com de la voluntat d’evitar formes ja gastades i poc atractives, que no es consideren vàlides per a determinats anuncis amb pretensió d’oferir un llenguatge impactant...»

Més endavant, ens explica que un tipus d’aquests neologismes són els anomenats ‘lèxics’ que amb un caràcter estilístic, lúdic i efímer busquen sorprendre el receptor de la publicitat i reflectir amb les paraules la novetat del producte. Es poden crear utilitzant diversos procediments i un d’aquests són els Mots Creuats:

«... També dits Mots Maleta, que es formen, generalment, reduint la part final del primer component i la part inicial del segon. De vegades hi intervé el nom de la marca:
‘cuinalefacció’ (= cuina + calefacció), ‘credicaixa’ (= crèdit de la Caixa), ‘credireformes’ (= crèdit per fer reformes), ‘Nestea’ (Nestlé + tea), ‘Catalunyawagen’ (Catalunya + Volkswagen)...»

D’aquests exemples, el que m’ha sorprès més és el primer i n’he buscat l’anunci que es publicava als diaris ara fa uns quaranta anys. Resulta que aquesta ‘cuinalefacció’ va ser un intent de recuperar i modernitzar les antigues cuines econòmiques de llenya on cuinaven les nostres àvies (o besàvies, segons quina sigui la vostra edat). Aquí la teniu:

I, per si aquest anunci us sembla massa antic, us en deixo un altre que no té quaranta anys sinó quatre dies. A finals de 2023, l'empresa APPLE va fer servir un Mot Maleta per anunciar el seu nou iPhone 15. Es tracta de "Newphoria", una paraula formada per la suma de 'NEW' + 'euPHORIA' i que, segons UrbanDictionary.com, significa: "Sensació de felicitat o il·lusió per alguna cosa recentment adquirida". Trobo que, en aquest cas concret, resulta molt adient perquè explica perfectament la raó que fa que aparells que funcionen perfectament siguin considerats obsolets per alguns usuaris que no és que necessitin tenir un telèfon amb més prestacions, simplement necessiten posseir sempre l'últim model que surt al mercat.