EL MAGATZEM

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dijous, de febrer 13, 2025

Els misteris d'en Mac – Cas 028


028 - EL CAS DEL FALSIFICADOR DE QUADRES


Fa uns dies, vaig haver de declarar en un judici respecte a les meves investigacions en un cas de falsificació d’art. Un client m’havia demanat que localitzés el pintor d’un quadre fals que li havien venut i gràcies a la meva feina, es va destapar una trama de venda de quadres falsificats i la policia va poder detenir-ne el presumpte autor. Per tant, i com acabo de dir, quan va ser l’hora de jutjar-lo em va tocar anar a declarar i explicar davant el jutge com havia anat la meva investigació i quines proves m’havien permès solucionar el cas. Així ho vaig fer i, ja que hi era, després de prestar testimoni em vaig quedar a presenciar la resta del judici. Sempre és interessant veure l’aparell judicial en acció i en aquest cas concret, per les seves peculiars característiques, encara m’ho semblava més. No patiu que no us relataré tot el judici, només em centraré en les conclusions finals de l’acusació i de la defensa.

El primer que va parlar, com sempre, fou el fiscal i ho va fer amb aquests termes: «L’acusat és un geni. Sí, senyores i senyors, un geni capaç d’imitar a la perfecció el traç característic de qualsevol dels grans mestres de la pintura, capaç de copiar fins a l’últim detall qualsevol obra d’art pictòrica, capaç de fer pintures que reflecteixen fidelment l’esperit del quadre original. És tan bon pintor que podria haver excel·lit fent la seva pròpia obra, però ha preferit dedicar-se a falsificar la dels altres. I com que ho ha fet, repeteixo, amb unes còpies tan idèntiques als originals com si les veiéssim reflectides en un mirall, això demostra la seva voluntat d’enganyar als possibles compradors. Els demano, membres del jurat, que el considerin culpable del càrrec d’estafa amb premeditació i traïdoria. Gràcies.»

Quan va acabar i per corroborar el seu discurs, el fiscal ens va mostrar a tots els presents a la sala un dels quadres originals junt amb la còpia que n’havia fet l’acusat. Veure de tan a prop les dues obres, una al costat de l’altra, va permetre als membres del jurat i a tots nosaltres comprovar que l’acusació no havia exagerat gens. L’exactitud de tot el seu al·legat la teníem davant dels ulls i ningú ho podia discutir. Així que, mentre l’advocat defensor s’apropava a l’estrada per a utilitzar el seu torn de paraula, tota la sala ens preguntàvem quins arguments faria servir per refutar l’evidència. Hauria de ser molt eloqüent i fer un discurs prou convincent per poder girar la truita a favor del seu client. Per tant, els presents esperàvem un gran desplegament retòric per part seva i una llarga i persuasiva intervenció.

Doncs ni molt menys, tots ens vam quedar amb un pam de nas quan ho va enllestir només amb dues o tres frases: «Després d’aquest fonamentat parlament del senyor fiscal poc em queda per dir. Signo, paraula per paraula, tot el seu raonament i només discrepo de les seves conclusions. Per a aquesta defensa, això que hem sentit i hem vist fa uns minuts, demostra que l’acusat no tenia en cap moment la voluntat d’enganyar als possibles compradors i, en conseqüència, els demano, membres del jurat, que el considerin innocent. Gràcies.»

I sense dir res més, l’advocat defensor va tornar cap al seu seient amb un somriure als llavis. Havia aconseguit deixar-nos de pedra i, si no fos que em jugava una imputació per desacatament al tribunal, jo m’hauria aixecat a aplaudir-lo allí mateix. Tots vam coincidir a trobar magistral la seva defensa i vam tenir clar que el seu client se’n sortiria gairebé impune.

I vosaltres, podeu entendre l’estratègia de l’advocat defensor?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "

dijous, de febrer 06, 2025

XIBÒLET

[...] Jeftè va mobilitzar llavors tots els homes de Galaad i atacà els efraïmites. Els galaadites van derrotar els efraïmites, que els acusaven d’haver desertat d’Efraïm per passar-se a Manassès.
Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
— Ets d’Efraïm?
Si contestava que no, li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l’agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà.
En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites. [...]

[Bíblia Catalana Interconfessional – JUTGES 12, 4-6]

En aquests versicles del "Llibre dels Jutges" de l’Antic Testament trobem el primer episodi documentat de l’ús d’un EMBARBUSSAMENT (en el sentit d’expressió de pronúncia complicada i obviant-ne l’aspecte més lúdic). Es tracta, com hem llegit, del mot hebreu XIBÒLET [שיבולת (šibbṓleṯ)] que significa "espiga" o "corrent d’un riu" i que presenta una dificultat fonètica a l’hora de pronunciar-lo, de manera que la diferència dialectal del parlant es fa palesa i permet descobrir la procedència de cadascú (en aquest cas, els efraïmites no sabien pronunciar el ‘xi’).

Al llibre "NÚMEROS MERAVELLOSOS" (Selecta - 1982), el folklorista Joan Amades dedica als xibòlets (que ell anomena "zidgoleps") gran part del capítol on ens parla del número setze:

El mot setze és de difícil pronunciació pels no catalans i ha estat generalment acceptat com el nostre zidgolep, això és, com la paraula que inclou tota la gràcia fonètica i pronunciativa del nostre llenguatge impossible de pronunciar amb tota propietat pels que no són catalans. El mot zidgolep és aplicat a la paraula típica que encarna tota la gràcia i la personalitat del llenguatge quant a la seva pronúncia i que es creu que no pot ésser tan perfectament pronunciada per ningú que no sigui de la mateixa llengua. Els zidgoleps són comuns a tots els països i a cada llenguatge el seu.
[...]
La llegenda dóna al nostre «setze» un significat semblant durant la famosa batalla de Montjuïc, ocorreguda durant la Guerra dels Segadors. La fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega, i no podent identificar els uns dels altres, en trobar-se els grups els era reclamat de pronunciar el mot «setze» per a saber de quina banda era. Fins al començament del segle passat només era usat com a zidgolep senzillament el mot setze, però aleshores es va augmentar la cosa amb altres mots de pronúncia difícil per un no català, fent-se la coneguda frase: «Setze jutges mengen fetge d’un penjat; setze jutges n'han menjat.»


16 JUTGESHuapachà Combo
(«En Cap Cap, ...Cap» - 1989)
Heus aquí una cançó, patrimoni nacional,
que ningú no pot cantar que no sigui català...


Amb el temps, el terme XIBÒLET ha passat a designar totes aquelles paraules o expressions utilitzades com a prova de pronunciació per identificar la procedència d'una persona i ha transcendit el seu origen bíblic per designar no només dificultats fonètiques entre parlants de diferents dialectes, sinó també com a símbol de pertinença a determinats grups socials o comunitats lingüístiques. En alguns contextos, les paraules o expressions que una persona utilitza poden delatar-ne l'origen geogràfic o cultural, fins i tot quan no hi ha una barrera fonètica important. A més, en la societat moderna, els xibòlets s'han convertit en distintius de certes subcultures, on determinades expressions o maneres de parlar poden identificar qui està "dins" o "fora" d'un grup.

Podem trobar diversos exemples de l’ús dels xibòlets en conflictes armats contemporanis. Així, l’octubre de 1937, la paraula espanyola "perejil" es va utilitzar per identificar els immigrants haitians que vivien al llarg de la frontera a la República Dominicana i que el dictador dominicà Rafael Trujillo va ordenar executar en l’acció coneguda com a «Massacre del Julivert». També durant la Segona Guerra Mundial als Països Baixos, la resistència neerlandesa utilitzava la paraula "Scheveningen" (barri costaner de La Haia) per identificar infiltrats alemanys, ja que aquests no podien pronunciar correctament el so "Sch". Durant el conflicte nord-irlandès (The Troubles) el fet d’anomenar la segona ciutat més gran d'Irlanda del Nord com "Derry" o "Londonderry" es prenia com una prova de la posició política del parlant. Una última mostra la trobem a l’actual guerra russo-ucraïnesa on els ucraïnesos han utilitzat la paraula "palianytsia" (un tipus de pa ucraïnès) per distingir els russos.

De totes maneres, els xibòlets no es limiten als moments de tensió o conflicte. A la vida quotidiana, podem trobar-ne exemples tan evidents com les diferències d'accent o de lèxic dins d'un mateix idioma. En català, per exemple, els autòctons de Berga pronuncien el nom de la ciutat amb [e] tancada a diferència dels ‘forasters’ que ho fan amb la [ɛ] oberta. De manera similar, els habitants del Camp de Tarragona que conserven la distinció b/v utilitzaven la frase «beu vi bo de Valls» com a xibòlet. I, més enllà de les diferències de pronúncia, també les expressions o paraules locals poden tenir aquest ús; sovint els visitants no dominen l’argot d’un lloc concret i això els fa fàcilment identificables en aquest sentit. Un últim apunt per parlar dels xibòlets i la tecnologia perquè, igual que els humans, els sistemes de reconeixement de veu també poden trobar-se amb dificultats a l’hora d’interpretar certs accents o diferències fonètiques i això pot causar problemes a persones amb accents regionals o no estàndards quan interactuen amb assistents virtuals que no els entenen.

En definitiva, els xibòlets ens recorden el poder que tenen les paraules per definir qui som i d'on venim, i com fins i tot les més petites diferències de pronunciació poden tenir grans conseqüències. Al llarg de la història, aquests mecanismes han estat utilitzats per separar i distingir, però també poden ser vistos com una rica font de diversitat lingüística i cultural, tan necessària en un món cada vegada més globalitzat.

SHIBBOLETH (Doris Salcedo- 2007)
[Tate Modern (Londres)]







dijous, de gener 30, 2025

Test d'intel·ligència - 019 [E07]




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

dijous, de gener 23, 2025

Relats Conjunts (gener - 2025)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Missatge secret [Le courrier secret]» (François Boucher – 1767).



EL SECRET DE LA TIETA

De jove, la tieta Melània havia estat una dona de bellesa captivadora. El retrat que presideix el menjador de la torre on ha viscut tota la vida la mostra al jardí com una donzella delicada que llegeix un missatge secret portat per un colom. Quan jo la vaig conèixer, però, ja era una iaia solitària, reclosa en aquell casalot decadent que, com ella, s’anava marcint amb el pas dels anys. Malgrat tot, dos detalls del quadre s’havien mantingut intactes: aquella aura romàntica que semblava part intrínseca de la seva personalitat i la presència constant dels coloms a la seva vida.

Des de fora, tothom la veia només com una vella conca obsessionada pels seus coloms, però ja se sap que les aparences enganyen. És cert que els coloms sempre havien estat la seva passió i també és veritat que, fent cas omís de les queixes dels veïns per la pudor i la brutícia del colomar, mai no va voler desfer-se’n. Però no seria just que us l’imaginéssiu com una d’aquelles "velles boges dels gats" (o dels coloms, en el seu cas). La tieta Melània no estava boja, la seva dèria pels coloms tenia una bona raó al darrere... i jo la vaig descobrir.

Sempre vaig ser el seu nebot preferit i, com que des de petit m’han agradat molt els animals, la visitava sovint, encantat d’ajudar-la a cuidar els seus ocells. Reunia pa sec per alimentar-los, anava a comprar les veces i canviava l’aigua dels abeuradors. A canvi, la tieta em convidava a berenar i m’explicava històries viscudes que em transportaven a un passat pretèrit mentre les escoltava embadalit. Una cosa, però, no me la va voler explicar mai. Quan jo li preguntava pel secret que amagava el missatge del quadre, ella sempre feia un somriure enigmàtic i canviava de tema.

En aquella època, jo era un adolescent i tanta reserva per part seva no feia més que augmentar la meva curiositat innata. Així que vaig decidir espiar-la. Aviat vaig descobrir que aquell vell missatge secret no era l’únic. La tieta guardava, en una capsa de llauna ornamentada amb flors blaves, un munt de papers esgrogueïts que repassava quan es pensava que jo no la veia. Mai vaig gosar llegir-los. Vaig entendre que la fal·lera de la tieta vers els coloms provenia del fet que els utilitzava per intercanviar cartes romàntiques, segurament amb un antic amant, i vaig preferir respectar la seva intimitat. Això també explicava per què, de tant en tant, desapareixia alguna de les aus. Quan això passava, jo me la imaginava volant cap a un destí llunyà portant un nou missatge d’amor, fidel al seu paper de confident alat.

Els anys van passar. Vaig fer-me gran i vaig formar la meva pròpia família, però mai vaig perdre el contacte amb la tieta i vaig ser jo qui, fa uns dies, la vaig trobar morta al seu llit. La seva pèrdua em va colpir profundament. Avui he sabut que m’ha nomenat únic hereu. Entre les poques possessions que em deixa, hi ha els coloms. He de trobar-los una sortida perquè les meves actuals circumstàncies no em permeten fer-me’n càrrec, però alhora em dol desfer-me’n, seria una traïció al record de la tieta. Per sort, se m’acut un camí del mig que em pot ajudar a resoldre aquest problema. M’estranyaria que l’amor secret de la tieta Melània no estigués interessat en les aus i no acceptés quedar-se-les. Li enviaré la proposta amb un últim missatge, sigui com sigui també es mereix saber què ha passat.

El desenllaç de la història ha estat ben diferent del que m’esperava. Malgrat que un tràgic gir de guió final m’ha donat una solució fàcil al problema dels coloms respectant el record de la tieta, ho ha fet d’una manera que ni m’havia passat pel cap. Quan he obert la capsa de les flors blaves per provar d’identificar el destinatari dels suposats missatges d’amor, la sorpresa ha estat majúscula. Encara estic astorat. Només m’ha calgut llegir alguns d’aquells papers esgrogueïts i plens de taques perquè la visió romàntica que tenia de la tieta s'esvaís completament. De sobte, se m’ha fet evident que els coloms desapareguts no volaven tan lluny com jo m’havia imaginat i he comprovat de nou allò que se suposava que ja hauria de saber, que les aparences sempre enganyen. La tieta no mentia quan assegurava que li agradaven molt els coloms, però ara he vist que potser no se’ls estimava tant com m’havia fet pensar i que aquell somriure enigmàtic amagava un secret més aviat pragmàtic. Resulta que els vells documents no són pas cartes d’un amant perdut, sinó receptes de cuina: Colom rostit amb salsa de prunes, estofat de colom al vi de Porto, arròs de colomí...


dijous, de gener 16, 2025

Els misteris d'en Mac – Cas 027


027 - EL CAS DELS GERMANS MALAVINGUTS


El cas d’avui ens porta a la serra de Llaberia, a cavall de les comarques del Priorat, el Baix Camp i la Ribera d'Ebre. En un mas de la zona hi viuen en Nicanor de 58 anys i en Llibert de 55, dos germans solters que no es parlen. Mentre els seus pares encara eren vius, convivien guardant les aparences, però en quedar-se sols van decidir dividir la masia per la meitat i fer cadascú la seva vida. A l’edifici hi ha espai de sobres, així que no va ser difícil muntar-hi dos habitatges complets i independents, tant que fins i tot van tapiar els passadissos interiors i només s’hi pot accedir des de fora. L’únic que comparteixen, i per obligació, és la línia telefònica. En aquella àrea no tenen cobertura mòbil i les comunicacions han d’arribar pel cable de coure de tota la vida. Cadascú té el seu aparell telefònic, és clar, però el número és el mateix i quan algú els truca, sonen tots dos alhora. Si alguna vegada el germà que despenja no és a qui anava dirigida la telefonada, el crit a través de la finestra: «És per a tu!» d’un, i la resposta: «Entesos!» de l’altre pot ser l’única conversa que tenen en diversos dies. Amb el temps s’han acostumat a viure així i, per tant, no podríem afirmar que tenen una mala relació, tampoc és bona... simplement no en tenen.

Precisament amb una trucada telefònica comença la nostra història. Aquell vespre, en Llibert havia plegat de la feina al camp i es disposava a dutxar-se quan va sonar el telèfon. Va anar a contestar, despullat com anava, però al mateix temps que ell despenjava també ho feia en Nicanor des de l'altre aparell. La trucada provenia d’un pesat d’aquells que et volen ‘millorar’ el servei i com que Nicanor havia contestat en català, aviat s’havia acabat la conversa. Llibert es disposava a penjar quan, a través del telèfon, va sentir que a casa del seu germà passava alguna cosa estranya. Nicanor havia deixat caure l’auricular del seu telèfon i semblava barallar-se amb algú, en Llibert no va entendre què deien, però sí que va percebre clarament un tret. Això el va fer reaccionar, es parlessin o no en Nicanor era el seu germà i l’havia d’ajudar. Va vestir-se d’una revolada i, agafant la seva escopeta de caça, va sortir a fora. Els tres o quatre minuts que va tardar van ser suficients per a fer tard, només va tenir temps de veure un parell d’individus que fugien de la casa de son germà en una moto i, tot i que els va disparar un parell de perdigonades, no va poder aturar-los. Quan va entrar a veure què havia passat, va trobar en Nicanor mort a la cuina en mig d’un bassal de sang. Amb bon criteri, va preferir no tocar res i va tornar a casa seva per trucar a emergències des del seu telèfon.

Quan la policia va arribar, van trobar l’escena del crim tal com en Llibert l’havia descrit i a ell en estat de xoc. Veure el seu germà mort, l’havia fet adonar com havien estat de beneits tots dos en deixar-se de parlar i això l’havia enfonsat. Així i tot, el seu estat no li va estalviar haver de contestar algunes preguntes per mirar d’aclarir la seva versió dels fets. Alguna cosa no quadrava en aquella història...

I vosaltres, sabeu què grinyola en el relat d’en Llibert?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "

dijous, de gener 09, 2025

EMBARBUSSAMENTS

El diccionari ens diu que un EMBARBUSSAMENT és una paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc. Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra s’hi esplaia una mica més:

[...] També anomenat entrebanc, l’embarbussament és una frase carregada d’al·literacions i dificultats de pronúncia, que cal dir amb la màxima rapidesa possible i sense entrebancar-se. És un dels jocs orals amb més tradició a totes les llengües; de fet, tots els folkloristes i paremiòlegs n’han recollit un bon munt, juntament amb altres facècies com ara endevinalles, dites o versets satírics que també es transmeten de generació en generació. Com passa amb molts dels jocs més populars, cada àmbit cultural acostuma a tenir-ne un d’emblemàtic. En el nostre cas, sembla evident que el guardó se l’endú «Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat; si el penjat despengen, els setze jutges ja no en mengen» [...]

El folklorista Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", dedica un llarg capítol als embarbussaments on els atorga una utilitat ortofònica perquè es poden fer servir no només com a joc sinó també per ensenyar als infants a pronunciar correctament «tota mena de paraules sense enfarfolls ni embuts». Per això ens diu que: «Aquestes fórmules lingüístiques són de domini internacional i es troben a totes les llengües. En català les anomenem embarbussaments, empatolls, embarassa-llengües i entrebancs de llengua. El seu terme científic és el de fórmules ortofòniques, això és, de fonètica recta o perfecta».

En el seu text, Amades també recull molts exemples d’embarbussaments en català que classifica en mitja dotzena de categories. Us en faig un resum:

1. Embarbussaments que juguen amb l'homofonia. Amb la repetició dins la frase d’una mateixa paraula amb significats diferents, aquesta acaba convertint-se en un garbuix de difícil comprensió malgrat que no sigui difícil de pronunciar.
  • En cap cap cap el que cap en aquest cap.
  • El qui roba una arrova de roba, no roba l’arrova, que roba la roba.
  • Quan dic dic, no dic dic, que dic dec; si dic dec i dic dic, dic que no és pas dic el que dic, sinó dec, com ho dic.

2. Embarbussaments que inclouen diversos derivats de difícil pronúncia d’un únic mot principal. La dificultat és, evidentment, intentar dir prou ràpidament aquests derivats ‘enrevessats’.
  • Vaig anar a Constantinoble i al punt em varen constantinoblitzar, tan bé, que ara cap desconstantinoblitzador no fóra prou per a desconstantinoblitzar-me, encara que fos el primer desconstantinoblitzador de tots els desconstantinoblitzadors de Constantinoble.
  • A una anguila anguilardenca, qui la desanguilardencarà un bon desanguilardencador serà; que la desanguilardenqui qui bon desanguilardencador sigui, que jo, que de desanguilardencar no sé, de desanguilardencar-la no provaré.
  • Jo tinc una caixeta tan ben requinquilladeta, que cap requinquillador no la requinquillarà millor, tan ben requinquillada com ella està.

3. Embarbussaments amb un protagonista, generalment un animal o un objecte, al qual se li afegeixen un seguit d’epítets que el caracteritzen i que, amb la seva repetició, embullen la frase.
  • Una polla xica, pica, pollarica, camacurta i becarica, que va tenir set polls xics, pics, pollarics, camacurts i becarics; si la polla no hagués estat xica, pica, pollarica, camacurta i becarica, no hauria tingut els set polls xics, pics, pollarics, camacurts i becarics.
  • Una ovella banyuga, banyega, sedega, bedega, llanuda, llanada, peu forçada, xeixa barrada, cua segoviada, mena un anyell banyuc, banyec, sedec, bedec, llanut, llanat, peu forçat, xeixa barrat, cua segoviat; si l’ovella no hagués estat banyuga, banyega, sedega, bedega, llanuda, llanada, peu forçada, xeixa barrada, cua segoviada, no hauria menat el seu anyell banyuc, banyec, sedec, bedec, llanut, llanat, peu forçat, xeixa barrat, cua segoviat.

4. Embarbussaments que juguen amb la paronomàsia. L’ús d’una sèrie de mots diferents, però de fonètica similar en una mateixa frase complica la seva pronúncia i comprensió.
  • Un pinxo va dir a un panxo: «Vols que et punxi amb un punxó?» I el panxo va dir al pinxo: «Punxa’m, però a la panxa no».
  • Duc pa sec al sac, m'assec on sóc, i el suco amb suc.
  • Visc al bosc i busco vesc, i visc del vesc que busco al bosc.
  • L’estiba que estova l’Esteve, ni és tova ni és teva ni estava estibada a l’estiba.
  • Teta tonta, amb tanta tinta tota t’untes.
  • Un plat blanc, pla, ple de pebre negre n’era; un plat blanc, pla, ple de pebre negre està.

5. Embarbussaments que combinen algunes paraules o frases que individualment són senzilles, però que en dir-les juntes i de pressa faciliten la confusió.
  • Què fas aquí, Pepa? / Pelo faves, Pau. / Faves peles, Pepa? / Pau, faves pelo.
  • Tinc una son, una gana i una set, que ni dormo ni menjo ni bec. Si dormia, menjava i bevia, la son, la gana i la set em passaria; però com que ni dormo, ni menjo, ni bec, no em fuig la son, la gana i la set.

6. Embarbussaments que juguen amb el caire maliciós d’algunes paraules que pronunciades ràpidament i amb poca cura poden induir-nos a dir algun mot ‘malsonant’.
  • De genollons genollons, collia collia, de genollons genollons, collia codonys; de genollades, codonyades, i amb els dits, codonys collits.
  • Sota del pont n’hi ha una nina, que renta un davantal de cotolina, que la flor trau que la flor tria, que la flor tria que la flor trau.
  • Dalt de la muntanya de Sant Martí hi ha un cairal d’aigua i un cairal de vi, un cairal de vi i un cairal d’aigua.

Acabaré el post amb tres exemples més en format àudio.
El protagonista del primer és Salvador Dalí. Es tracta de la coneguda gravació on el pintor empordanès fa una caricatura paròdica d’un discurs militar tot recitant, vestit d’almirall, l’embarbussament de la ‘Polla xica...’
En el segon, Miquel Cors canta «Setze Jutges». Una de les cançons del disc BESTIARI que es va publicar l’any 1972 amb textos de Pere Quart i música de La Trinca.
El tercer àudio és el tema «Jo soc el mariscal de la carrera més modèlica» de l'espectacle teatral "ELS PIRATES (The Pirates of Penzance)" de Dagoll Dagom, interpretat per Manel Barceló. Aquesta cançó no és d’entrada un embarbussament, però s’hi converteix en els seus compassos finals quan l’intèrpret ha de repetir a tota velocitat algunes de les seves estrofes farcides de paraules complicades.






GLOSSARI:
  • Embarbussament
  • Entrebanc

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:



dijous, de gener 02, 2025

Joc de Ment - 049

TRANSMISSIÓ MENTAL



Una baralla de cartes



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



El mag anuncia que pel joc de transmissió mental que es disposa a efectuar no necessita veure-hi i que, en conseqüència i per facilitar la concentració que necessita, el farà amb els ulls tapats. Es cobreix, doncs, la cara amb una bena i un cop comprovat que aquesta l’impedeix completament la visió procedeix amb el truc.

Per començar, un espectador agafarà una baralla de cartes i, després de verificar que són cartes normals, les barrejarà tant com vulgui. Fet això, se li demana que n'esculli un nombre N qualsevol (per facilitar i agilitzar el truc, l’ideal és que estigui entre 10 i 30) i que tregui de la baralla aquest nombre exacte de naips, descartant-ne la resta. No cal que digui quantes cartes treu, quan la transmissió mental és real no necessita cap pista. A continuació, l’espectador entrega aquest grup de N naips al mag i aquest li demana que ara pensi, també sense dir-lo, un altre número X entre 1 i N. La carta incògnita serà la que ocupi el lloc X dins del grup de N naips.

Per descobrir la carta a l’espectador, el mag agafarà el grup de naips amb els dorsos cap amunt sobre la mà esquerra (o la dreta si és esquerrà) i amb l’altra mà anirà mostrant-les d’una en una. Comença per la de dalt de tot, agafant-la pel dors i mostrant la figura a l’espectador. Després, sense deixar aquest naip, agafarà el següent fent la mateixa operació i així successivament, de manera que va passant les cartes d’una mà a l’altra mantenint en tot moment el mateix ordre que ja tenien.

Durant aquesta operació, l’espectador ha d’anar comptant les cartes a mesura que el mag les vagi mostrant i recordar quin naip hi ha quan arribi a la carta número X. Evidentment, quan això passi no ha de dir res i ni fer cap senyal, sinó que ha de deixar que el mag acabi de passar totes les cartes sense donar cap pista. Per facilitar aquesta manipulació, quan el mag n’hagi passat més o menys la meitat, deixarà aquesta primera tongada de naips sobre la taula i continuarà amb la resta fins a haver-les mostrat totes. En acabar posarà aquesta segona part dels naips sobre els de la taula i els recollirà junts per tornar a formar el grup inicial.

Ara el mag donarà les cartes a l’espectador i aquest haurà de passar de dalt a baix tantes cartes com el número d’ordre escollit. L’espectador pot passar aquestes cartes d’una en una o totes de cop, l’únic que cal és que les X cartes de dalt quedin ara a sota del grup de naips. Un cop fet això, el mag recupera les cartes i malgrat que després d’aquestes manipulacions aparentment  no té manera de saber on és la carta incògnita, només li cal anar descartant-ne unes quantes fins a trobar-la, per a sorpresa de tothom.