Els misteris d'en Mac – Cas 031

031 - EL CAS DEL POSSIBLE ROBATORI A L’HOTEL

El meu col·lega que treballa de cap de seguretat en un hotel de Salou (ja el coneixeu per alguns altres casos anteriors) va tornar a contactar amb mi no fa gaire perquè l’ajudés a treure l’entrellat d’un nou problema que li havia sorgit en la seva feina. Em va explicar que un client acusava una de les cambreres de robatori, l’home deia que havia vist perfectament com ella li buidava la cartera mentre es pensava que no la veia ningú, però que malgrat haver-la enxampat in fraganti la dona havia pogut sortir de l’habitació i escapar-se-li.

Com que em va semblar que aquest relat no tenia ni cap ni peus, vaig demanar-li al meu amic que m’envies una còpia de les declaracions dels implicats per veure si m’ajudaven a aclarir les coses. Us en faig un resum:

DECLARACIÓ DEL CLIENT: Soc a Salou per negocis i aquesta tarda havia de fer un pagament en efectiu, per això després de dinar he anat a treure 600 € del caixer que he guardat a la meva cartera i, tot seguit, he pujat a la meva habitació per prendre una dutxa abans de la cita. Com que no suporto banyar-me amb aigua freda, el primer que he fet és entrar al lavabo a obrir les aixetes per eliminar aquells primers litres que sempre surten gelats, això m’ha permès adonar-me que aquell matí no m’havien canviat les tovalloles i, com que una altra cosa que no suporto és eixugar-me amb tovalloles humides, immediatament he trucat a recepció per exigir que me'n pugessin de netes. M’han dit que tardarien uns cinc minuts, així que he optat per despullar-me i començar a dutxar-me per no perdre més temps. He deixat la roba damunt del llit i he entrat al bany amb la precaució de no tancar-ne la porta tot esperant les tovalloles. Una estona després (més a prop dels deu minuts que dels cinc que m’havien promès) una cambrera ha trucat a la meva habitació i, des de la dutxa, li he dit que si portava les tovalloles que obrís ella mateixa i que les deixés sobre el llit. He vist com ho feia perquè resulta que el mirall del bany enfoca justament el llit quan el mires des de dins la dutxa i amb aquest ‘joc de miralls’ he pogut observar com la cambrera deixava les tovalloles i també com em buidava la cartera que tenia a la butxaca dels pantalons. Evidentment, quan m’he adonat del robatori l’he cridat immediatament, però nu com anava no he pogut sortir a atrapar-la i aquella lladre ha pogut fugir.

DECLARACIÓ DE LA CAMBRERA: He pujat tovalloles netes a l’habitació 509 i quan he trucat a la porta el client m’ha demanat que entrés amb la clau mestra perquè ell estava dutxant-se. Ho he fet, he deixat les tovalloles sobre una cadira a prop del bany i després he marxat sense tocar res més. No recordo si damunt del llit hi havia la roba del client; potser sí que hi era, però no m’hi he fixat. Sí que recordo que la porta del bany estava oberta, però no sé res d’això que m’expliqueu del mirall. Suposo que si ell em podia veure a mi des de dins la dutxa, jo també l’hauria vist a ell; però és que tampoc m’hi vaig fixar capficada com estava a deixar les tovalloles i marxar de seguida a continuar la meva feina. És clar que no he entrat dins del bany (per qui m’ha pres?), però de totes maneres sí que puc confirmar que el client estava dutxant-se perquè se sentia caure l’aigua i allò semblava una sauna, amb tanta humitat i calentor que hi havia. Li torno a repetir que jo només he entrat a deixar les tovalloles i he sortit de seguida, cregui'm si us plau, li reitero que NO vaig tocar la roba del client, que NO vaig robar res de la seva cartera i que NO vaig fugir perquè ell NO em va cridar en cap moment des de dins de la dutxa acusant-me de lladre, la primera notícia d’aquest embolic l’he tingut quan vostè m’ha fet venir per a aquest interrogatori.

INFORME DEL CAP DE SEGURETAT: La cambrera acusada gaudeix de la màxima confiança de l’encarregada de planta i del cap de personal perquè fa anys que treballa a l’hotel i no hi ha tingut mai cap problema. Tot i això, la meva investigació m’ha permès descobrir que últimament està passant dificultats econòmiques i ja se sap que «l’ocasió fa al lladre». El client era nou a l’hotel, però he pogut confirmar que realment és un home de negocis i m’ha presentat el rebut del caixer del banc que prova que havia tret 600 € en efectiu aquell mateix dia. Després de prendre'ls declaració a tots dos, m’he personat a l’habitació 509 per comprovar que l’explicació del client és completament certa quan afirma que, des de dins de la dutxa, el mirall del bany permet una visió perfecta del llit de l’habitació i del que passa al seu voltant.

Després de llegir tot això, he arribat a la conclusió que algun dels protagonistes no és del tot sincer i que el seu relat s’hauria d’investigar més a fons.

I a vosaltres, què us sembla?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

Relats Conjunts (maig - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]» (Gerrit Albertus Beneker - 1921).

DIGUI’M?

Un estrident timbre el desperta de la migdiada. No és que dormís, que consti, però cada dia acostuma a tancar els ulls un momentet quan, després de dinar, s’asseu al sofà davant el televisor i, perquè no dir-ho, li agrada gaudir d’aquestes mini becaines d’un parell o tres d’hores. Avui, però, li han interromput la dormida (una lleugera capcinada, segons ell) quan només feia una hora i mitja que s’hi havia posat i s’aixeca confós intentant esbrinar d’on prové aquell maleït so. No pot ser del mòbil perquè el to de trucada que s’hi va instal·lar és el tema principal del cànon de Pachelbel, tampoc sembla el ding-dong de la porta ni el bip-bip d’avís del microones. El que sona és més aviat un riing-riing com si fos un telèfon. Ostres, evidentment que és el telèfon. El fix, és clar. Fa tant de temps que no l’utilitza que ja l’havia oblidat.

Es dirigeix, doncs, cap al menjador i, efectivament, a la tauleta del costat de la finestra hi ha el seu telèfon fix que truca insistentment. Se’l mira un instant, li fa gràcia veure que encara funciona i recorda amb nostàlgia quan aquell aparell era l’única eina de comunicació de les cases. El timbre, però, no para i això el torna a portar al present. Qui pot trucar a aquelles hores? No pot ser ningú conegut perquè tots ells utilitzarien el mòbil i tampoc serà cap trucada més o menys oficial perquè a l’administració pleguen tots abans de les dues i ja són quarts de cinc. L’única opció possible és que sigui una teleoperadora intentant vendre-li alguna cosa que no li interessa. N’ha sentit parlar d’aquestes trucades i ja l’han avisat que ha d’anar molt amb compte si en rep alguna, sobretot ha d’evitar donar cap dada personal i procurar no allargar massa la conversa perquè aquestes telefonistes estan perfectament entrenades per convèncer-te de qualsevol cosa enredant-te amb bones paraules. Per sort, sembla que hi ha un antídot que sempre funciona i que fa que siguin elles mateixes les que pengin; només cal parlar en català que es veu que els provoca al·lèrgia.

Ho té clar. Contestarà i escoltarà breument el que li diuen. Si no li interessa, no els deixarà continuar, els ho dirà amablement i penjarà. No farà ni dirà res més i així no el podran entabanar. Amb les ‘instruccions’ clares, doncs, despenja el telèfon, s’acosta l’auricular al rostre i pronuncia un únic monosíl·lab: «Sí?» A l’altre costat de la línia telefònica, la teleoperadora que ja havia començat a parlar calla de cop i deixa anar una riallada abans de penjar. Aleshores el nostre protagonista s’adona que l’ha cagat i molt. Mira que l’havien avisat també d’això, però no hi ha pensat fins ara. I ja ha fet tard. Quan ha pronunciat aquell «Sí» és com si hagués firmat la seva pròpia sentència a cadena perpètua. Convenientment gravat i reproduït tantes vegades com calgui, l’empresa que li ha trucat el farà servir per apuntar-lo a multitud de serveis que només necessiten una confirmació verbal per donar-los d’alta (mentre que cal fer tràmits infinits per desempallegar-te’n) i aviat començarà a rebre càrrecs inesperats al seu compte corrent. És conscient que, pel seu descuit, la seva vida s’acaba de convertir en un infern del qual li costarà sang, suor i llàgrimes sortir-ne si és que mai ho aconsegueix. I si només es queda en això, encara pot estar content perquè a Twitter va llegir que aquests «Sí» dits a la babalà també els compra la màfia russa per fer-los servir de consentiment per poder extirpar-te un ronyó i vendre’l al mercat negre. Això ell no ho suportaria, ja va patir massa quan el van ingressar per operar-li l’ungla encarnada del dit gros del peu i no vol tornar de cap manera a un quiròfan. Si no vol permetre que l’atrapi aquest malson, només li queda una única sortida. Demà mateix iniciarà els tràmits per canviar d’identitat i després deixarà la ciutat on ha viscut tota la vida per a començar de zero en un altre lloc, en una nova casa... sense telèfon fix.

CRONOGRAMA

En el camp de la ludolingüística, un CRONOGRAMA és un artifici literari pel qual les lletres numerals que conté un enunciat, reunides, expressen una data determinada.
Un exemple seria la frase: «MENTS AMB NERVI I ENGINY» que, a més de definir perfectament una de les principals característiques dels comentaristes d’aquest blog d’enigmes mentals, també amaga l’any que va ser inaugurat. Efectivament, si n’extraiem les lletres coincidents amb els nombres de la numeració romana, obtenim MMVIII = 2008, l’any que va néixer el XAREL-10.

En el nostre àmbit cultural, el més habitual és utilitzar la numeració romana que fa servir algunes lletres majúscules com a símbols per representar certs valors (I = 1, V = 5, X = 10, L = 50, C = 100, D = 500 i M = 1000), però es poden fer cronogrames en qualsevol altre sistema de numeració literal (quan les lletres corresponen a nombres) com el grec, l’àrab o l’hebreu, per exemple.

Etimològicament, el mot «cronograma» prové de les paraules gregues «chronos» (χρόνος, temps) i «grama» (γράμμα, lletra) que ens donen aquest significat d’«escriure el temps». Malgrat que se’n coneixen d’anteriors, els cronogrames van ser particularment populars a partir del Renaixement i durant el Barroc on, sobretot a Alemanya, Països Baixos i Bèlgica, van ser profusament utilitzats. Preferentment, els trobem com a inscripcions commemoratives en edificis i monuments, però també n’hi ha en làpides com a epitafis, en campanes d'esglésies, en rellotges de sol, en monedes o medalles, per assenyalar la data d’edició dels llibres, etc. El més freqüent és que estiguin escrits en llatí, usant indistintament la I i la J per al valor 1 i la V i la U per al 5.

Església de la Mare de Déu de l'Anunciació de Spalbeek (Bèlgica)
SeCUnDa DIe JUnII ConseCraVIt DoUtreLoUX
[El segon dia de juny, Doutreloux la va consagrar]
(C+U+D)+(D+I)+(J+U+I+I)+(C+C+V+I)+(D+U+L+U+X) = 1890

Pel que fa a la seva classificació i fixant-nos en algunes de les seves característiques, podem dividir aquests jocs lingüístics en tres categories diferents:

1 - CRONOGRAMA PUR o IMPUR: Un cronograma rep la denominació de PUR quan totes i cadascuna de les paraules que el formen conté un valor numèric necessari per descobrir la data amagada. En el cas que també s’utilitzin paraules que no cal fer servir per trobar la solució, l'anomenaríem IMPUR.

2 - CRONOGRAMA NATURAL o SUMAT: Un cronograma NATURAL és el que presenta les lletres numerals romanes en l’ordre exacte que permet llegir la data incògnita correctament. Aquest tipus de cronograma és el més complicat d’elaborar, per això el més habitual és trobar-nos amb cronogrames SUMATS (també anomenats SIMPLES), en els quals, per a desxifrar la solució, s’han de sumar els valors numèrics de les lletres corresponents, sense tenir en compte en quin ordre apareixen.

3 - CRONOGRAMA EXACTE o LLIURE: Un cronograma serà EXACTE quan totes les lletres amb valor numèric que conté el text són necessàries per arribar a la solució. Si, en canvi, no s’han de comptar la totalitat de les lletres numerals sinó només algunes, com per exemple únicament les inicials de cadascuna de les paraules com en els acròstics, tindríem un cronograma LLIURE.

En conseqüència, i aplicant aquesta classificació a l’exemple que hem vist al començament del post, podem afirmar que la frase «Ments aMb nerVI I engIny» és un cronograma PUR, NATURAL i EXACTE.

Monestir de Schöntal (Baden-Württemberg / Alemanya):
Cronograma al rellotge de sol de la façana sud de l'actual farmàcia del monestir.
[MDCC = 1700]

Més enllà del repte lingüístic que representa crear-ne un, els cronogrames no tenen gaire aplicació com a jocs d’enginy en el món dels enigmes i els passatemps.

Una de les opcions, seria la recerca de cronogrames d’un sol mot que ens proposa trobar paraules (i no frases) que amaguin una data o un nombre. En aquest cas, el desafiament és molt més gran si intentem crear un cronograma pur perquè les paraules que únicament continguin les lletres numerals romanes són ben escasses al diccionari (uns exemples serien: VI = 6, XIC = 111, CÍVIC = 207, IDIL·LI = 603, MIL = 1051, MIM = 2001 o XIM-XIM = 2022). En canvi, si no volem filar tan prim i acceptem usar també la resta de les lletres de l’alfabet, el ventall de possibilitats s’amplia i això ens facilita la feina. Seguint amb l’exemple d’amagar l’any de naixement del blog XAREL-10 en un cronograma que el representi, si ho volguéssim fer amb una única paraula podríem optar per l’adverbi «IMagInatIVaMent» perquè resulta que I+M+I+I+V+M = 2008.

Una altra possibilitat de joc seria plantejar endevinalles, amb l’estil de les xarades o basades en les tècniques de l’empelt i el descart, aprofitant el valor numèric d’algunes de les lletres de la solució. Us en deixo una dotzena d’exemples de collita pròpia, que segur que no us costaran gaire d’endevinar:

1
Per arribar a dalt de TOT,
ves amb calma i no pas al trot.
Perquè si quan arribis als CENT U ja no pots dir fava,
els MIL que restaran no els podràs fer a la brava.

2
Si no pares de beure’n després de les primeres sis copes;
quan n’afegeixis cent una, tindràs una addicció de les grosses.

3
Si d’aquest terreny ple de rocs,
en treus cinc-cents que no són pocs;
un arbre fructificarà
i bona fruita et donarà.

4
Amb tota la colla ho podràs ben a fons examinar;
però si te’n manquen sis, a Déu t’hauràs d’encomanar.

5
Volíem deixar la metzina en res,
restant-li onze unitats;
però el resultat fou de tant pes,
que ens va deixar aclaparats.

6
Una única acció podrà ser ben remarcable;
però si n’afegeixes mil, la pudor es farà insuportable.

7
És injust que sent innocent,
el jutge pugui expulsar-te.
Però si en sumes, de delictes, cent;
la seva obligació seria penjar-te.

8
Aquella bonica melodia que cantaven els solistes,
esdevenia ben seca quan s’hi ajuntaven cinc-cents coristes.

9
Si no hi ha ningú, podem gaudir
d’aquest berenar digne d’un lord;
però si cent convidats han de venir,
caldrà que tots ens hi posem d’acord.

10
Amb qui mana i mil més, sense guerra,
ens apoderarem d’aquesta peça de terra.

11
Estàvem gaudint de l’instant,
amb tranquil·litat fora mida;
però van venir sis bergants
que ens feren marxar de seguida.

12
De tant rebombori que fèiem, la pobra bèstia no ens entenia;
en van haver de marxar catorze, perquè comencés a fer via.

---

GLOSSARI:

• Cronograma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Els llibres d'en Jan McPetit - 2025 [0]

Aquest 2025, les ressenyes del XAREL-10 s’avancen a l’època estiuenca habitual perquè us vull parlar de la novetat literària d’un amic bloguer. No és el seu primer llibre, però ja havien passat molts anys des d’aquella primera novel·la i em va semblar una boníssima notícia quan vaig saber que tornava a publicar. Per tant, no me’l podia deixar perdre i vaig decidir que el seu seria un dels meus llibres d’aquest Sant Jordi tant sí com no. I gairebé va ser que no perquè malgrat tractar-se d’un autor mediàtic (és broma, Sergi) i haver publicat amb una editorial reconeguda (això sí que és ben cert), el seu recull de contes no hi era a cap de les parades de les llibreries de Vila-seca. Hi ha moltes novetats per Sant Jordi i suposo que la distribució arriba fins on pot arribar. L’hauria pogut encomanar, és clar, però com que a la tarda havia d’anar a Tarragona, vaig aprofitar per comprar-lo a una de les llibreries de la capital i aquí teniu el que m’ha semblat...

TAN LLUNY DE CASA
(Sergi Purcet – 2025)

Aquest llibre és un recull de nou relats independents entre si, però que comparteixen el fet de mostrar-nos com pot ser de complicada la vida i com qualsevol situació quotidiana més o menys anodina pot amagar alguna sorpresa que faci que deixi de ser-ho, d’anodina no de quotidiana. Els protagonistes dels relats són «gent normal» i allò que els passa també és ben normal, però Sergi Purcet sap donar una volta de rosca més a aquesta normalitat introduint en cada cas, algun nou detall que el lector no s’espera i que li fa canviar el punt de vista d’allò que està llegint. No es tracta de girs de guió espectaculars, ni tampoc de buscar uns finals abracadabrants per deixar espaterrat al lector, però sí que trobem sempre algun element que ens sorprèn (en major o menor grau) i que, en el meu cas almenys, han fet que n’hagi gaudit molt la lectura. L’he gaudit i també m’ha atrapat des del primer moment. L’estil d’en Sergi és ben directe i va de cara a barraca per a explicar-nos allò que ens vol explicar sense floritures innecessàries, es nota que els textos estan molt ben treballats. Això fa que passin molt bé i que quan acabes un relat tinguis ganes de començar-ne el següent per veure per on et sortirà l’autor aquesta vegada.

He de dir que a mi m’agraden els llibres de relats (ja sé que entre alguns «lectors de pro» sembla que queda bé menystenir aquest gènere literari, però jo no n’hi he estat mai d’acord amb això) i, per tant, sé que no és estrany que dins d’un mateix recull no tots t’agradin igual. Això també m’ha passat aquest cop i, des d’un punt de vista estrictament personal, vull explicar-vos quins tres relats faria pujar al podi dels millors i quin (això ja és menys habitual en les ressenyes) ha quedat l’últim. Aquest és, doncs, el meu rànquing:

En primera posició posaria «CONDICIONALS», la història d’una víctima d’un accident de trànsit que, des del llit de l’hospital, va tirant enrere en el temps recordant els fets que, un darrere l’altre, l’han portat a aquella situació que s’hauria pogut estalviar només que un d’ells hagués estat diferent. M’ha semblat un text molt ben lligat que acaba gairebé on ha començat tancant el cercle d’una manera que considero molt ben trobada. M'ha divertit i l’he gaudit molt.

El segon seria «LA VETLLA», el relat que encapçala el recull i que ens mostra que és ben cert allò que les aparences enganyen. En un tanatori, la viuda afligida rep el condol per la mort del seu marit tal com toca, però aviat veiem que ni totes les condolences són completament sinceres ni la viuda està tan afligida com ens pensem. M’ha agradat com el text sap deixar palès que, darrere la hipocresia social que acostuma a imperar en aquestes situacions, sempre hi ha una realitat que desconeixem o que volem fer veure que desconeixem. Molt bo, també.

El tercer lloc del pòdium se l’emporta «SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS», un matrimoni celebra el trentè aniversari de noces repetint el viatge que van fer a París quan es van casar i, com que la memòria a la seva edat ja no és el que era, quan rememoren aquell primer viatge i el comparen amb les visites que estan fent ara, els records se’ls hi acaben barrejant... amb altres visites. No sé si era la intenció de l’autor donar-li un punt d’humor, però a mi és un relat que m’ha fet somriure i m’ho he passat força bé llegint-lo.

I, com qui promet s’obliga, acabo amb el que m’ha agradat menys que ha estat «SWEET DREAMS» que parla de com la gelosia pot carregar-se una relació de parella. No és un mal relat, com cap dels del llibre, però hi ha hagut dos detalls que no m’han acabat de fer el pes quan l’he llegit. Un és que per il·lustrar els silencis dels protagonistes en els trajectes en cotxe, l’autor fa una llista de les cançons que van sonant mentre ells no es parlen. Potser algú altre ho considerarà un bon recurs, però per a mi (segurament per la meva minsa cultura musical) aquest reguitzell de títols no aporta res a la lectura, ben al contrari. Potser amb això sol no n’hauria tingut prou per «condemnar-lo» perquè la història és prou potent, però és que tampoc m’ha agradat gens el final que he trobat massa tòpic i, per tant, de menys nivell que els altres. Soc conscient que pot haver-hi lectors que no estiguin gens d’acord amb aquesta apreciació (per alguna cosa deu ser que s’hagi escollit just aquest relat per fer la il·lustració de la coberta del llibre), però no a tots ens ha d’agradar el mateix i m’ha semblat que a en Sergi li sabria greu que no deixés constància tant del bo com del dolent.

I més en aquest cas que el dolent és, simplement, menys bo perquè aquesta petita decepció de l’últim relat del llibre no m’ha fet canviar la valoració del conjunt que m’ha agradat prou per considerar-lo una bona lectura que ha valgut molt la pena llegir. Enhorabona, Sergi!

Jocs de sobretaula - 019

Relats Conjunts (abril - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Gaulois en vue de Rome» [Els bàrbars davant de Roma] (Évariste-Vital Luminais – s. XIX).

ELS BÀRBARS, INVASIÓ SUBTIL

Som en ple apogeu de l’Imperi Romà. Tota Europa és ocupada pels romans... Tota? No! Uns pobles del nord habitats per guerrers indomables rebutgen una i altra vegada ferotgement l'invasor. Són els bàrbars.

La història els ha representat sovint com uns salvatges poc civilitzats i violents que van derrotar l'extraordinària maquinària bèl·lica romana més per la decadència de l'imperi que no per mèrits propis. Però aquesta visió no és del tot justa. Els bàrbars tenien estructures socials sofisticades, tàctiques militars efectives i líders carismàtics que van contribuir significativament a les seves conquestes. Aquests pobles estrangers (aquesta és l’etimologia del nom «bàrbar») van saber aprofitar aquests avantatges davant d’un imperi corcat per la corrupció, les lluites pel poder, la crisi econòmica i la ineficàcia administrativa que el feien més dèbil i, gràcies a això, els bàrbars van aconseguir superar l’exèrcit romà al camp de batalla en moltes ocasions. Però per a assolir la victòria definitiva, per a aconseguir la desfeta final d’un imperi que, fins a aquell moment, es considerava totpoderós, no n’hi havia prou. Va caldre, també, utilitzar l’astúcia i aplicar un mètode bèl·lic secret conegut com: «La invasió subtil».

No sé si heu llegit el conte de Pere Calders que porta aquest mateix títol i que ens explica com els japonesos s’infiltren en la societat catalana fent-se passar per catalans de soca-rel, adoptant el nostre aspecte, els nostres gustos i la nostra manera de ser fins al punt de fer-se totalment indistingibles dels habitants autòctons. Doncs els bàrbars també van aplicar aquest mateix procediment. Mentre, a la guerra, els soldats distreien l’exèrcit romà, un cos d'elit secret perfectament entrenat anava a viure als pobles i ciutats romanes per atacar l’enemic des de dins. Un cop instal·lats, el primer que feien era obrir noves barberies on, amb l’excusa de fer petar la xerrada mentre afaitaven les barbes dels seus clients, deixaven anar un reguitzell de «bueno», «vale», «ojalà» i «ademés» fins a aconseguir que, de mica en mica, aquella pobra gent que fins aleshores havien utilitzat correctament mots com «farmaciola», «penya-segat» o «setciències», els substituïssin per «botiquí», «acantilat» o «sabiondo». I la cosa no s’aturava aquí perquè després de les barberies venien els bars on els bàrbars es guanyaven la confiança dels vilatans servint-los unes delicioses racions d’escopinyes que ells anomenaven «tapes de barbaretxos». Com una taca d’oli, aquesta tasca incansable dels sabotejadors es va estendre entre els barbamecs romans que adoptaven despreocupats aquest nou ‘idioma’ sense adonar-se que, finalment i com si estiguessin sota els efectes d’una alta dosi de barbitúrics, ja només serien capaços de barbotejar barbulls inintel·ligibles i que aquesta barbaritat lingüística que practicaven era, indefectiblement, el cop de gràcia definitiu a la gloriosa civilització romana.

Així fou, doncs, com els bàrbars amb els seus barbarismes van aconseguir posar el punt final a l’etapa històrica de l’imperi romà i van plantar la llavor per a començar-ne una de nova que actualment anomenem Edat Mitjana, però que ells coneixien com l’època mitgeval.

Els misteris d'en Mac – Cas 030

030 - EL CAS DE L’ARTISTA PREMIADA

Acostumo a començar la jornada amb un bon esmorzar i amb un complet repàs a la premsa diària. Avui aquest últim ha estat un pèl monotemàtic perquè tots els diaris coincideixen en destacar com a notícia principal la gala d’entrega de premis musicals que ahir al vespre es va celebrar a un conegut hotel de la costa Daurada i que va guanyar una famosa cantant de casa nostra. La noia surt a totes i cadascuna de les portades, maquillada, enjoiada i mudada amb un espectacular vestit de nit mentre recull el prestigiós guardó internacional que li van atorgar.

És, certament, un premi merescut. En pocs anys ha esdevingut una artista mundialment coneguda i està molt bé que se li reconegui aquesta bona feina. Per això, i malgrat que el seu estil musical no entraria a la meva llista de preferits, he d’admetre que m’hauria agradat ser-hi en directe i vaig estar a punt de demanar a un amic meu que treballa de cap de seguretat a l’hotel on es va fer el lliurament de premis que m’aconseguís una entrada. Finalment, no vaig gosar perquè a aquest amic ja li devia un favor per un cas anterior (que també us vaig plantejar aquí) i vaig preferir no abusar un altre cop de la nostra amistat.

Us explico tot això perquè veieu com són les coses, jo no li vaig voler trucar ahir per no posar-lo en un compromís i resulta que aquest matí m’ha telefonat ell per demanar-me ajuda i dir-me que tant de bo hi hagués anat. Aquesta és la conversa que hem tingut:

- Quina casualitat que em truquis -li he dit jo-, justament estava llegint als diaris l’èxit de la gala d’anit i m’he imaginat com de bé t’ho devies passar presenciant-la a primera fila com a cap de seguretat de l’hotel. M’hauria agradat ser-hi!

- Tant de bo hi haguessis estat, segur que m’hauries ajudat a no cagar-la.

- Què vols dir? Què va passar?

- La gala, com dius, va anar molt bé. Com deus suposar malgrat la teva broma, la vaig gaudir poc perquè estava treballant i procurant que no es produís cap incident, però finalment vam aconseguir que tot rutllés com estava previst. De fet, em vaig centrar tant a vigilar l’auditori on s’entregaven els premis que vaig descuidar la resta de l’hotel i aquest va ser el meu error. Quan, després de la gala i la festa posterior, l’artista premiada va tornar a la seva habitació es va trobar que li havien desvalisat la caixa forta on tenia tots els seus objectes de valor. Si jo hagués sabut que els hi havia deixat hauria encarregat a un dels meus homes que fes guàrdia, però diu que ho va decidir a última hora i que ni li va passar pel cap que m’ho hauria hagut de comentar. Segons m’ha explicat després, sembla que va preferir recollir el guardó sense cap ostentació de riquesa per recordar els seus orígens humils. És que és molt humil la noia, per això aquests dies s’ha passejat pel poble amb el seu Porsche últim model i ha fet tancar al públic diversos locals per gaudir-los en exclusiva amb els seus amics...

- Carai, noi. Ho sento. Però no et facis mala sang, tu vas fer la teva feina tan bé com vas saber i segur que aviat també resoldràs aquest cas.

- Gràcies pels teus ànims, però jo no ho tinc tan clar. A part de la caixa ben buida, a l’habitació no he trobat cap detall que em permeti començar a investigar. Vaig ben perdut, sense cap pista.

- Però és que de pista sí que en tens una. Ara te l’explico...

I vosaltres, sabeu quina és aquesta pista que permetrà donar un tomb a la investigació d’aquest cas?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

Enigmes de la vida (33) - TRADUTTORE, TRADITORE!

Com s'han de traduir els jocs de paraules?

A l’últim apunt de Glossari us parlava de les XARADES i vaig citar com a exemple un d’aquests jocs lingüístics que apareix al capítol 31 de la novel·la «Harry Potter i el calze de foc» (J. K. Rowling – 2000). Per al meu post vaig utilitzar la versió del llibre traduït al català que, en aquest cas concret, és ben acurada i fidel a l’original tant en la forma com en el fons.
En anglès, J. K. Rowling va escriure una xarada la solució de la qual era «SPIDER» (aranya) que s’havia de resoldre ajuntant tres fragments d’aquesta paraula definits per separat mitjançant endevinalles: [1. «person who lives in disguise, who deals in secrets and tells naught but lies» (persona que viu disfressada, que tracta secrets i no diu res més que mentides) = SPY (espia)] + [2. «the last thing to mend, the middle of middle and end of the end» (l'última cosa a reparar, el mig del mig i el final del final) = la lletra D] + [3. «the sound often heard during the search for a hard-to-find word» (el so que se sent sovint durant la recerca d'una paraula difícil de trobar) = ER (el soroll que, al llibre, murmura diverses vegades Harry Potter mentre intenta trobar la resposta correcta)].
En català, els traductors Laura Escorihuela i Marc Alcega també fan que la resposta sigui «ARANYA» i adapten les endevinalles de la xarada a aquesta paraula catalana mantenint el format de dividir-la en tres parts: [1. «què és quan no és abans ni després» = ARA] + [2. «suma-li uns quants dies, amb dotze mesos faries» = ANY] + [3. «Quan ho trobis, el que cridis s’haurà d’afegir al que diguis» = A (quan manifestem una emoció viva com l’alegria o la sorpresa, cridem: Ah!)].

He de dir que, com a lector, agraeixo molt quan, davant d’un joc de paraules, els traductors no es limiten a deixar la versió original amb una simple explicació a peu de pàgina sinó que fan l’esforç d’adaptar al nou idioma el text original per mantenir l’efecte que l’autor volia transmetre. Entenc, però, que tant una opció com l’altra són discutibles. Mantenint la versió original es respecta la literalitat de l’obra, però es perd el joc amb el lector. En canvi, si l’adaptació és massa «inventada» tampoc seria bona. Trobar el punt que permet crear un nou joc de paraules mantenint l’esperit i la idea de l’original no és gens fàcil i, com he dit, jo ho agraeixo molt quan m’ho trobo en una lectura.
Per això, sempre m’ha encuriosit saber com els diferents traductors s’enfronten a aquests jocs lingüístics i en aquesta ocasió he tingut una gran oportunitat per comparar diverses versions perquè les novel·les de la saga Harry Potter s’han traduït a un munt de llengües. A més de l’original anglès i de la traducció al català, també he pogut aconseguir les versions d’aquesta mateixa xarada en altres set idiomes (espanyol, francès, portuguès, italià, alemany, rus i grec) i m’hi he trobat de tot.

Al final d’aquest post us les copiaré totes perquè ho comproveu vosaltres mateixos, però com a resum us puc dir que la gran majoria de les traduccions conserven la solució original, amb l’excepció de l’italià que canvien l’aranya per una panerola (scarafaggio) i del portuguès de Brasil que opten per una serp de la regió amazònica (ararambóia). Pel que fa al format de la xarada, totes les llengües menys una (l’espanyol) mantenen la divisió en tres fragments de la paraula incògnita. Hi ha dos idiomes (alemany i rus) que aprofiten el fet que el seu mot per dir «aranya» coincideix amb algunes lletres de la paraula «espia» igual que en anglès i, per tant, fan una adaptació de la primera part de la xarada gairebé literal. Per altra banda, cinc de les traduccions (amb l’excepció del català, l’espanyol i el portuguès) fan que una de les parts a desxifrar tingui com a solució una lletra solta com a la segona endevinalla de l’original anglès. I, finalment, només tres idiomes (català, alemany i rus) respecten la versió original fent que una de les respostes sigui un so o un crit.

En general, doncs, tots els traductors fan una bona feina i aconsegueixen adaptar l’original anglès a cadascun dels idiomes mantenint l’esperit d’allò que va escriure l’autora. L’única traducció que, en aquest sentit, potser grinyola una mica és, a parer meu, l’espanyola que opta per utilitzar la geografia i els tòpics (aspectes que no apareixen en cap moment a la versió original) i ens fa arribar a la solució buscant les primeres lletres de «la región de las montañas de arena» i les últimes de «la de los toros, la sangre, el mar y la verbena». Per a la primera part, Harry Potter dubta entre el Marroc i el Magrib per acabar decidint-se per Aràbia. En canvi, de seguida s’adona que si parlem de «toros, sangre, mar y verbena» només ens podem referir a Espanya (on si no?). I així s’obtè: AR+AÑA = ARAÑA. Olé!!

A continuació trobareu les versions de la xarada completa en cadascun dels nou idiomes que us he comentat:

	ANGLÈS: Harry Potter and the Goblet of Fire (Versió Original)
	First think of the person who lives in disguise, Who deals in secrets and tells naught but lies. Next, tell me what’s always the last thing to mend, The middle of middle and end of the end? And finally give me the sound often heard During the search for a hard-to-find word. Now string them together, and answer me this, Which creature would you be unwilling to kiss?

SOLUCIÓ: SPIDER [«A person in disguise (Una persona disfressada) = SPY» + «The middle of middle and end of the end = D» + «The sound often heard (El so escoltat sovint) = ER»]

	CATALÀ: Harry Potter i el calze de foc (Traducció: Laura Escorihuela i Marc Alcega)
	Primer pensa i digues què és quan no és abans ni després; llavors suma-li uns quants dies, amb dotze mesos faries. Quan ho trobis, el que cridis s’haurà d’afegir al que diguis. Són els tres sumands de la solució: A quina bèstia no faries un petó?

SOLUCIÓ: ARANYA [«quan no és abans ni després = ARA» + « dotze mesos = ANY» + «el que cridis = A»]

	ESPANYOL: Harry Potter y el cáliz de fuego (Traducció: Adolfo Muñoz García / Nieves Martín Azofra)
	Si te lo hiciera, te desgarraría con mis zarpas, pero eso sólo ocurrirá si no lo captas. Y no es fácil la respuesta de esta adivinanza, porque está lejana, en tierras de bonanza, donde empieza la región de las montañas de arena y acaba la de los toros, la sangre, el mar y la verbena. Y ahora contesta, tú, que has venido a jugar: ¿a qué animal no te gustaría besar?

SOLUCIÓ: ARAÑA [«donde empieza la región de las montañas de arena (Arabia) = AR» + «y acaba la de los toros, la sangre, el mar y la verbena (España) = AÑA»]

	FRANCÈS: Harry Potter et la Coupe de feu (Traducció: Jean-François Ménard)
	D'abord, pense au premier de ce qu'il faut apprendre Lorsque l'on ne sait rien à l'âge le plus tendre. Ensuite, dis-moi donc ce que fait par naissance Celui qui, au palais, a élu résidence. Enfin, pour découvrir la dernière donnée Il suffit de la prendre à la fin de l'année. Tu connaîtras ainsi la créature immonde Que tu n'embrasserais vraiment pour rien au monde.

SOLUCIÓ: ARAIGNÉE [«le premier de ce qu'il faut apprendre (l’alphabet) = A» + «ce que fait celui qui reside au palais (le roi) = RÈGNE» + « la fin de l'année = ÉE»]

	PORTUGUÈS: Harry Potter e o cálice de fogo (Traducció: Lia Wyler (Portuguès de Brasil))
	Primeiro pense no lugar reservado aos sacrifícios, seja em que templo for. Depois, me diga que é que se desfolha no inverno e torna a brotar na primavera? E finalmente, me diga qual é o objeto que tem som, luz e ar e flutua na superfície do mar? Agora junte tudo e me responda o seguinte: Que tipo de criatura você não gostaria de beijar?

SOLUCIÓ: ARARAMBOIA (serp amazònica) [«lugar reservado aos sacrifícios = ARA» + «se desfolha no inverno e torna a brotar na primavera = RAMA» + «objeto que flutua na superfície do mar = BOIA»]

	ITALIÀ: Harry Potter e il Calice di Fuoco (Traducció: Beatrice Masini)
	La mia prima è la terza di passione, e tre ne vuole la sottomissione, la seconda è colei che, amica o amante del cuore è la compagna costante; la terza è un albero dalla chioma folta, nobile ramo di foresta incolta. Ora unisci le tre e dimmi, o tu, viandante: nero, sporco e ripugnante, veramente baciarlo è cosa grama, sai ora dirmi come esso si chiama?

SOLUCIÓ: SCARAFAGGIO (panerola) [«terza lettera di "paSsione" = S» + «del cuore è la compagna costante = CARA» + «un albero dalla chioma folta (un arbre de fullatge gruixut) = FAGGIO (faig)»]

ALEMANY: Harry Potter und der Feuerkelch (Traducció: Klaus Fritz)

Erst denk an den Menschen, der immer lügt, der Geheimnisse sucht und damit betrügt. Doch um das Ganze nicht zu verwässern, nimm von dem Wort nur die ersten drei Lettern. Nun denk an das Doppelte des Gewinns, den Anfang von nichts und die Mitte des Sinns. Und schließlich ein Laut, ein Wörtchen nicht ganz, das du auch jetzt von dir selbst hören kannst. Nun füg sie zusammen, denn dann wirst du wissen, welches Geschöpf du niemals willst küssen.

Primer pensa en la persona que sempre menteix, / que cerca secrets i amb això enganya. / Però per no diluir-ho tot, / pren només les tres primeres lletres de la paraula. / Ara pensa en el doble del guany, / l'inici de res i el centre del sentit. / I finalment un so, una paraula incompleta, / que també pots sentir de tu mateix ara. / Ara ajunta-ho tot, perquè llavors sabràs, / quin és el ser que mai voldràs besar.

SOLUCIÓ: SPINNE (aranya) [«Ein Mensch, der immer lügt (Una persona que sempre menteix) (espia / spion) = SPI» + «die Mitte des Sinns (el centre del significat) = N» + «Und schließlich ein Laut (I finalment un so) = NE»]

	RUS: Гарри Поттер и кубок огня (Traducció: Marina D. Litvinova)
	Сначала ты букву вторую возьми Того, кто таится в тени и двулик, Кто секреты крадет, чье молчание лжет, От кого ни следов, ни улик. Затем вспомни то, что кричишь ты в лесу, Когда, заблудившись, бредешь. А третье всегда в конце тупика, В начале конца обретешь. Все вместе сложи и получишь того, Кого ты, хоть видел не раз, Не смог бы обнять никогда. Существо Какое? Скажи мне сейчас!

Primer pren la segona lletra / d'aquell que s'amaga a l'ombra i té dues cares, / qui roba secrets i el seu silenci enganya, / de qui no queden ni rastres ni proves. / Després, recorda allò que crides al bosc / quan, perdut, avances sense rumb. / I la tercera sempre es troba al final d'un carreró sense sortida, / a l'inici de la fi la trobaràs. / Ajunta-ho tot i obtindràs aquell / a qui, encara que hagis vist moltes vegades, / mai no podries abraçar. Una criatura. / Quina? Digues-m'ho ara!

SOLUCIÓ: паук (aranya) [«la segona lletra de Шпион (espia) = п» + «el que crides = ау (ai!)» + «la primera lletra de конца (final) = к»]

	GREC: Ο Χάρι Πότερ και το Κύπελλο της Φωτιάς (Traducció: Kaíti Oikonómou)
	Πρώτα σκέψου πώς το συμπεραίνεις, Μετά, την αρχή στο χνάρι καθώς μπαίνεις Και τη μέση της πάχνης καθώς βγαίνεις. Τέλος, να πεις σ' εμέ ένα απ' τα άρθρα Να ταιριάζει στην κεντήστρα, στην υφάντρα. Κι ένωσε τα τώρα όλα τούτα με μια πλέξη Και ιδού, σου Βγαίνει η πολυπόθητη η λέξη. Τότε μόνο πια εσύ θενά κερδίσεις Αν βρεις ότι αηδιάζεις να φιλήσεις

Primer pensa en com ho dedueixes, / després, l’inici del rastre quan entres, / i el centre de la gebrada quan surts. / Finalment, digues-me un dels articles que encaixi amb la brodadora, amb la teixidora. / Ara uneix-ho tot fent una trena, i vet aquí, / et surt la paraula tan desitjada. / Només aleshores guanyaràs / si endevines allò que et fa fàstic de besar.

SOLUCIÓ: Αράχνη (aranya) [«Començament de αρχή (inici) = αρ» + «meitat de πάχνης (gebrada) = άχν» + «article femení (la) = η»]

XARADA

Una XARADA és una endevinalla en què cal encertar un mot (o un concepte) a partir d’una indicació sobre el seu significat i el de les paraules que es poden formar amb la combinació de les seves síl·labes (o parts).

El mecanisme que permet elaborar aquest joc de paraules, que consisteix a barrejar dos o més mots per formar-ne un altre, és similar al que s’utilitza per crear JEROGLÍFICS, ja que en els dos casos es busca jugar amb el doble sentit a través de l'homonímia o l'homofonia construint l'enigma per substitució. La diferència principal que separa la xarada del jeroglífic és que les parts que componen la solució són substituïdes per una definició verbal en comptes d'una imatge.

Us deixo a continuació un exemple extret del llibre «Harry Potter i el calze de foc» (J. K. Rowling – 2000) amb traducció de Laura Escorihuela i Marc Alcega:

Primer pensa i digues què és
quan no és abans ni després;
llavors suma-li uns quants dies,
amb dotze mesos faries.
Quan ho trobis, el que cridis
s’haurà d’afegir al que diguis.
Són els tres sumands de la solució:
A quina bèstia no faries un petó?

Per trobar la resposta hem d’anar pas a pas i adonar-nos que "quan no és abans ni després" significa ARA, que els "dotze mesos" són un ANY i que "el que cridis" és A. Quan ajuntem aquests "tres sumands" ens apareix l’ARANYA, "la bèstia a la qual no faríem un petó" que soluciona l’enigma.

[Imatge generada amb IA (Bing)]

Les xarades es coneixen des de l'antiguitat, un dels testimonis més antics ens el dona l’historiador i assagista Plutarc de Queronea que va viure en temps de la Grècia romana quan explica com Alexandre el Gran, durant el setge de la ciutat de Tir, va somniar que capturava un sàtir i aquest somni fou interpretat per l’endeví Aristandre de Telmessos dividint el mot σάτυρος [sátyros] en dues parts com a σα Τύρος [sa Týros] que significa "Tir és teva".
De totes maneres, el seu origen com a joc lingüístic l’hauríem de situar a la França del segle XVIII. En aquella època, les xarades assoliren una gran popularitat en aquell país com a joc de saló i des d’allí s’estengueren arreu. De França també ens arriba el seu nom, que és un manlleu adoptat pels voltants de 1770 del mot francès CHARADE. Sobre la procedència prèvia d’aquesta paraula francesa hi ha diverses teories, el DECat ("Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana" de Joan Coromines) ens en dona dues: L’opció més acceptada és que provingui de l’occità modern CHARRADO [conversa], derivat de CHARRÀ [xerrar]. Una altra possibilitat és que sigui una variant del francès antic CHARAUDE [fórmula màgica], del llatí CHARACTER.

Al principi, s’hi jugava tractant per separat cadascuna de les lletres de la paraula a descobrir, però s’acabà adoptant la modalitat d’utilitzar les síl·labes i les seves combinacions per formar els nous mots que serveixen de pista per resoldre l’endevinalla. Per tant, per confeccionar una xarada clàssica s’ha de començar dividint la paraula incògnita en síl·labes i fer servir aquestes per a crear un cert nombre de mots que s’han de definir amb prou vaguetat perquè la resposta no sigui massa evident indicant l’ordre que ocupa cada síl·laba en la paraula original que també s’ha de definir al final. Les síl·labes es designen, doncs, amb el seu ordinal (primera, prima o u / una, segona o dos / dues, tercera, terça o tres, etc.) i per a la incògnita final s’usa generalment «tot» o «total». El resultat es pot presentar tant en prosa com en vers, però gairebé sempre s’opta per fer servir la rima, cosa que augmenta el mèrit i la gràcia de l’enigma.
Aquí en teniu un exemple de collita pròpia (en aquest cas, la solució us la deixo per a vosaltres):

Prima-Terça, no val per a res
Segona-Terça, l’aigua et serveix
La Segona et desmenteix
i el TOT és disbauxa en excés

Una evolució d’aquesta presentació clàssica és la que substitueix els ordinals per les incògnites x, y o z per a representar les lletres. Aquesta modalitat permet conèixer la longitud de les diferents parts que s’han de desxifrar. L’exemple anterior quedaria així:

XXZZZ, no val per a res
YYZZZ, l’aigua et serveix
YY et desmenteix
i XXYYZZZ és disbauxa en excés

La forma més moderna, però, és la que hem vist a l’exemple que us he posat a l’inici d’aquest text i que es basa en la tècnica dels enigmes enllaçats en la qual cada part de la xarada, corresponent a una de les paraules que formen la solució, és també una endevinalla en si mateixa que es planteja mitjançant altres jocs de paraules com, per exemple, els ANAGRAMES. Aquesta modalitat es coneix en francès com «charade a tiroir» (xarada amb calaixos) perquè per arribar a la solució hem d’anar solucionant cada enigma parcial com si anéssim obrint successivament els calaixos d’una calaixera. I, malgrat que les més habituals continuen sent les xarades sil·làbiques, també podem trobar altres variants com la xarada a frase (la solució és una frase en comptes d’una paraula), l’alterna (fent servir l’EMPELT), o l’encadenada (usant el DESCART), per citar-ne algunes.

Finalment, no puc deixar de mencionar les XARADES EN ACCIÓ, una versió del joc ben coneguda en la qual no s’han de donar les definicions per escrit o de viva veu sinó que s’han de representar amb mímica els diferents significats de cada part i de la solució final. El conegut «Joc de les pel·lícules» on s’ha de descobrir el títol d’un film només a partir de gestos, seria un exemple d’aquest tipus de xarades.

[Imatge generada amb IA (Bing)]

En l’àmbit dels PASSATEMPS i malgrat que actualment han anat molt de baixa, les XARADES també van trobar el seu espai en les seccions d’entreteniments de diaris i revistes. Per acabar el post, he volgut recuperar-ne algunes que van ser publicades en dues èpoques molt diferents del segle passat. Les primeres van sortir l’any 1938 a la revista infantil EN PATUFET i les següents (que inclouen l’afegitó dels anagrames) són del suplement dominical del diari AVUI de l’any 1992. Us les deixo a continuació, per si us ve de gust intentar solucionar-les:

---

GLOSSARI:

• Xarada

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Test d'intel·ligència - 021 [M07]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "